Tribuna
Conflicte independentista o conflicte nacionalista
És ja innegable que, d’ençà del 2017, el que està per resoldre és el “nou ordre” de convivència entre catalans i espanyols. Fins ara, era considerada una persona “d’ordre” aquella que complia la llei. Bàsicament. Ara, després d’haver-se produït el famós xoc ferroviari, complir la llei ja no és el mateix que ser “d’ordre”: ha quedat prou clar que la majoria de catalans, independentistes o no, no estan satisfets de com la llei vigent ha “resolt” el problema. I això continuarà així fins que instàncies superiors (jurisprudència europea) o política nacional (una represa del conflicte, gestionada amb major fermesa) configurin un “nou ordre” més acceptable per a tothom. Mentre això no passi, els independentistes som una ciutadania de segona. Una gent amb menys drets. Persones instal·lades en la sospita permanent, fora del sistema, potencials radicals perillosos a qui se’ls pot concedir pensar com vulguin, però no avançar en els seus propòsits. L’independentisme, avui, està il·legalitzat de facto. Una altra cosa és que, per sort, això no pot ser cap solució permanent.
Els que enyoren temps passats es deuen preguntar què hi havia, abans de l’independentisme. Com podem haver arribat fins aquí, què ens movia aleshores i on s’aguantava tanta pau. Doncs bé, senyores i senyors: el que hi havia abans del gran moviment (el “procés”) era quelcom tan estigmatitzat avui dia com el “nacionalisme”. Vivíem en un altre procés, més lent, anomenat de “construcció nacional”, i que consistia a anar guanyant identitat col·lectiva i competències polítiques a través de petits avenços. Era una època més “essencialista”, més cultural i identitària, on el gran pacte social implícit era no aixecar l’estelada (no de manera seriosa, com a mínim) a canvi d’un ample marge en eixamplament de la consciència col·lectiva. El problema del nacionalisme era doble: en primer lloc, era una terminologia poc amable per a molts sectors (fins i tot per a independentistes) i podia portar a malentesos sobre els graus de “catalanitat” de la població. I, en segon lloc, era impossible concebre un nacionalisme, o un territori amb consolidada consciència nacional, que tard o d’hora no reclamés exercir el seu dret a l’autodeterminació. Era massa demanar ser una nació però no poder ser una nació com les altres. Era contradictori. Era insuportable.
Un cop el procés va tenir els seus èxits i els seus fracassos, i sobretot sense haver assolit el seu objectiu central, a ningú no li hauria d’estranyar que el que sorgeixi en aquests moments sigui un nou moviment identitari. Tothom que s’esgarrifa per les expressions nacionalistes que apareixen a les xarxes, o pel desacomplexadament identitari (antipàtic i erroni en diversos aspectes) de Sílvia Orriols, o per la indignació de molts usuaris de TV3 davant la freqüent desídia davant la defensa de la llengua o de l’imaginari propi, o per la tensió creixent sobre els usos lingüístics dins i fora de l’escola, tothom a qui molesti o preocupi aquesta deriva més nacionalista del pensament, que reflexioni sobre si això no tindrà a veure amb el fet d’haver-nos impedit votar. Que reflexioni si no és lògic que, ja que ens atonyinen o empresonen per voler decidir el nostre futur, i ja que no s’albiren gaires sortides polítiques a la qüestió, dediquem bona part dels nostres esforços a salvar allò salvable i a protegir les mínimes essències restants. Que pensin bé què prefereixen: que puguem votar el tema o que ens tanquem, reclosos en l’autodefensa, dins d’un constant debat sobre com mantenir la catalanitat dins d’una autonomia.
Quan Clinton va venir a Barcelona a dir que el món podia ser català o talibà, es referia a un model integrador d’una diversitat d’identitats contra un model essencialista. Ho vam entendre perfectament. El que passa és que ara se li podria replicar que els catalans no tenim per què defugir els nostres propis conflictes. Tampoc no ho fan els americans, encara que sigui pagant el preu de tenir Trump. El món pot ser català (anar fent i dissimulant) o americà (afrontar el conflicte inevitable), i ara nosaltres ja no tenim per què continuar callats i lligats. El que han d’escollir els de l’altra banda és quin conflicte prefereixen: o bé un conflicte nacionalista, sobre com salvar la catalanitat (més amarg, claustrofòbic i complex), o bé un conflicte sobre l’autodeterminació on tothom hi pogués dir la seva. Sobre per què votar sí, o per què votar no. No costava tant.