Què valen els que no valen res?

Les persones que no valen res, que escapen de les guerres, de les persecucions, dels efectes del canvi climàtic o de la pobresa, sí que tenen un valor, més ben dit un preu. Per exemple, la UE taxa en uns 20.000 euros cada sol·licitant d’asil no admès i d’això se’n diu equilibri entre solidaritat (els països que acullen) i responsabilitat (els que paguen) en un ambient sacsejat i crispat pel discurs xenòfob que suma vots a les urnes. I fora de les nostres fortificades fronteres com cotitza el mercat? No es preocupin, que hi ha recursos per costejar la feina bruta sense que ens esquitxi la cara de vergonya. Primer va ser Turquia, on fa més de deu anys es van començar a instal·lar centres de retenció d’immigrants a canvi de prebendes econòmiques i de legitimar a efectes pràctics el règim d’Erdogan. Després va venir Líbia i en aquest cas no es va poder evitar que els mitjans de comunicació en fessin ressò, sobretot perquè entitats com ara Amnistia Internacional i Intermón Oxfam van denunciar amb proves contundents vulneracions dels drets humans d’una duresa esfereïdora: tortures i violència sexual per part dels guardians i amuntegament en locals insalubres sense l’alimentació adequada ni assistència sanitària; per aquests serveis Europa continua enviant diners al govern i a les milícies tribals. I ara entren en joc Tunísia i el seu president, Kaïs Saïed, que des que va arribar al poder el 2019 ha reformat la Constitució al seu gust, ha suspès el Parlament que no li convé i ha revalidat càrrec amb una abstenció del 90%. En realitat, què importa? La UE li acaba d’oferir 2.000 milions d’euros a canvi que impedeixi que els desesperats, que també n’hi ha del seu país, intentin arribar al continent. Això és el que valen els que no valen res.