Del descrèdit d’uns al populisme d’altres

Hi va haver poc temps per analitzar les darreres eleccions municipals i autonòmiques perquè Pedro Sánchez va tornar a temptar la sort i va convocar eleccions generals pel juliol, en el pic del període estiuenc, per intentar esmorteir el xoc que van suposar els resultats pel PSOE. Menys a Catalunya, que el partit i el país van tornar a mostrar que tenen una vida política diferent de la de la resta de l’Estat. Les properes eleccions generals, talment com les darreres d’aquest final de maig, haurien de fer aflorar un nou pic electoral per a Vox, si fem cas de molts sondatges. El PP i els neofeixistes haurien d’embutxacar-se el rèdit electoral que deixa la fallida de Ciutadans, que mai va comprendre que si volia ser algú a Espanya no podia intentar assimilar-se al Partit Popular. Ciutadans tenia l’oportunitat de ser una vertadera opció liberal i va acabar convertint-se en una còpia encara més agra del PP.

Mirant el retrovisor, però també fent futurologia sobre els resultats del 23 de juliol, la percepció és que retrocedim (i tornarem) a temps pretèrits, pre Procés. No només perquè vivim en una Catalunya on l’independentisme ha de reconfigurar i reorganitzar les seves forces, així com tornar a trobar un leitmotiv creïble per enganxar els seus votants, sinó també perquè definitivament el debat polític (aquí i allà) es torna a ressituar en el tradicional doble eix: capital contra treball, centre contra perifèria. D’una banda, els temps en què molts votants independentistes votaven només mirant la pista d’aterratge a un definitiu horitzó nacional de plenitud, al marge de si eren més de dretes o d’esquerres, passarà a millor vida per un temps. D’altra banda, l’auge de Vox –que farà de crossa del PP a l’ombra o dins dels governs, tant se val– ens obliga a tornar a plantar cara a l’extrema dreta a través d’un argumentari coral, que té a veure amb com s’afronta la tensió nacional però també la qüestió econòmica i social. Vox és extremament ultranacionalista, proteccionista i identitari, tres receptes diametralment oposades a com s’haurien d’afrontar els grans reptes que tenim en la complexa societat global. Per a exemples: l’envelliment de la població, el canvi climàtic, la robotització i la intel·ligència artificial, o la glocalització econòmica.

Hi ha una àmplia literatura que ens permet entendre l’ascens de l’extrema dreta als Estats Units o a Europa. Des de Jason Stanley a Daniel Innerarity, passant per la desapareguda Madeleine Albright o la interessant anàlisi de David L. Andrews Making sport great again (2019). La síntesi, però, és que l’auge de partits com Vox és símptoma que els partits arrelats tradicionalment en el sistema no han sabut entendre ni explicar els reptes de l’actual societat, qualificada de volàtil, ubiqua, complexa i ambigua (VUCA), a generacions que per primera vegada tenen la percepció d’estar perdent allò que havien guanyat, o que saben segur que viuran pitjor que els seus progenitors. Talment que, com explica l’historiador Josep Burgaya en el seu darrer llibre, Tiempos de confusión (2023), el progressisme ha caigut en “la trampa de la diversitat” quan prioritzant les narratives soft (de gènere, orientació sexual, pacifisme o espiritualitat, per exemple) ha deixat de banda qüestions fonamentals, hard, que marquen la vida social, com són les polítiques econòmiques que són les causants de més o menys desigualtat (segons com es miri i qui les apliqui). No hi ha radiografia més il·lustrativa que presenciar al Congrés dels Diputats electes de Vox apoderant-se d’un discurs econòmic de caire proteccionista, mentre les diputades de Podemos es miraven al melic. Veurem si Sumar, la nova confederació, ha après la lliçó.

Dels discursos de la política estatal a la vida municipal. Que Vox, o la ultradreta en qualsevol de les seves manifestacions, entri als ajuntaments obligarà la resta de partits a fer quelcom més que cordons sanitaris, alguns dels quals ja s’ha vist que amb poc rèdit electoral. Les polítiques de cohesió social, que són necessàries per combatre la ultradreta, no són propietat exclusiva de progressistes, conservadors o liberals. El debat de com construir societats més cohesionades, multiculturals i plurilingües ha de figurar en els plans d’acció municipal de qualsevol ajuntament, ja que de l’èxit o el fracàs de les polítiques d’àmbit local es derivaran la percepció i la imatge globals com a país. La política cosmètica o la cosmètica de la política, tant se val, que han practicat manta vegades tots els partits ens ha portat a situacions de descrèdit creixent. Del descrèdit d’uns al populisme dels altres, i així s’ha repetit durant la història. També en els temps confusos que vivim ara.