Opinió

mirades

Jordi Grau

Tres anys sense el net del pirata

Manuel Cuyàs va ser per a aquest diari un columnista imbatible, un tertulià torracollons, un cronista de primera

Busco confirmar la dada de la seva mort i m’emociono encara veient la seva fotografia. En Manuel Cuyàs i Gibert va morir tal dia com avui de fa tres anys, en plena pandèmia, a causa d’un trasplantament de medul·la que no va anar bé. Quan li van diagnosticar leucèmia va patir. Deia que tot aniria bé, però patia, crec que per la dona i els fills i els nets que volia veure créixer. La pandèmia va evitar les trobades habituals amb dinar i puret (o havà) inclòs. Va continuar escrivint. Havia substituït en Miquel Pairolí quan a aquest li van diagnosticar la malaltia. En Miquel era un gran analista de l’actualitat, el millor articulista que hem tingut. Empatat amb en Manuel tot i ser diametralment diferents. En Pairolí, seriós, era punyent, precís. En Cuyàs era ironia pura. Tots dos hi tocaven. I escrivien molt bé.

En Manuel era mataroní pels quatre cantons. I en presumia, fins i tot del seu crani que feia honor al malnom de la seva ciutat. Havia estat mestre, gestor cultural, havia treballat a l’Olimpíada Cultural (va quedar atrapat amb en Michael Jordan a l’ascensor i no va saber qui era) i programant pel·lícules a TV3. Va aparèixer pel Punt Diari el 1987, després d’haver intentat publicar a l’Avui. Hi va enviar tres articles que devien estar prou bé perquè els va veure publicats temps després, això sí, signats per un cap d’opinió del diari. Llavors va girar el cap i va mirar cap a Girona. L’Enric Matarrodona el va fitxar i va començar a publicar la columna que signava com Emmanuel Cuyàs, potser per diferenciar-se del seu pare, el gran dibuixant Manuel Cuyàs. Després va entrar en plantilla i va ser l’ànima de l’edició del Maresme d’El Punt, de la qual va ser director editorial primer i director després. Va ser quan el vaig començar a tractar. Vam trigar, però vam ser primer companys i després amics.

Era un gran aixecador de notícies, un cronista. De qualsevol cosa en treia un article i va ser qui va aglutinar una colla de joves periodistes a El Punt del Maresme que van aprendre molt d’ell, sobretot de la vida. Després van arribar les seves entrevistes que van donar lloc al llibre Vint i Jordi Pujol. I que el president li encarregués els seus tres llibres de Memòries, cosa que va sorprendre a molts i va fer emprenyar els centralistes que es creien amb dret a fer-ho abans que aquell noi de Mataró.

El net del pirata, el seu llibre de vivències, és deliciós. D’entrada ja avisa que ni l’avi era avi, ni el pirata era pirata, sinó corsari. Va publicar fins a dotze llibres. Dos d’ells, Enamorats d’Audrey Hepburn i Sota el barret, d’articles. Com a columnista era boníssim. I com a tertulià, també. Tenia la virtut de dir sempre coses diferents dels altres. Era la seva tàctica. Portar la contrària. Hi ha moments memorables de les seves tertúlies radiofòniques i televisives amb en Xavier Graset. El 15 de maig del 2020 va escriure el seu darrer article, el seu Teló particular. Com sempre irònic, ens explicava que el dissabte havia anat al barber. Només a les dues darrers ratlles explicava que estaria absent per trasplantament. No va tornar. Era un columnista imbatible, un tertulià torracollons, un cronista de primera. Trobem a faltar l’home del puret i el barret, el nostre estimat i recordat net del pirata.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia