Inoblidable

Ets ino­bli­da­ble i ho seràs sem­pre, noi. No fa falta ser una cele­bri­tat per ser ino­bli­da­ble, ja ho diu el geni Bun­bury. No sé d’on has sor­tit, segur que d’aquest pla­neta no. Tu vens del més enllà, de la fusió entre Mart i Venus. Ets acti­tud i sen­su­a­li­tat a parts iguals. Vas pas­sar per davant meu, en un dels meus refu­gis, els antres on neces­sito ater­rar per conèixer la vida real. Et volia dir que m’encan­tava el teu estil però l’incons­ci­ent impul­siu em va trair i em va sor­tir un “m’encan­tes” per la boca. Segueixo pen­sant el mateix. Pel que conec ets tot cor. Generós en excés, diver­tit fins al sur­re­a­lisme, bru­tal com a per­sona que detesta el món que li ha tocat de viure. Tens un som­riure d’infart i quan et miro em veig a mi, en la meva versió més tra­pe­lla. Quan Stend­hal va escriure la novel·la El roig i el negre no ens conei­xia, però ens intuïa, segur. M’encens el llum, després de mesos d’anar a remolc del foc d’un altre. Em cobrei­xes de tur­que­ses i de fra­ses ama­bles des­ti­na­des a fer-me sen­tir molt gran, molt dona, molt esti­mada. Som alfa i omega, segu­ra­ment, però el que tinc clar és el pri­vi­legi d’haver-te cone­gut. D’això nos­tre se’n diu con­nexió, més enllà de la física i de la química, que ja tenim massa magre­ja­des per la vida. No vol­dria que només fos­sis un pas­sat­ger entre els meus som­nis: et pre­fe­ri­ria anco­rat al port que tinc entre les cames i dins del cer­vell. Em fas tre­ba­llar les neu­ro­nes a tota canya i bate­gar una mica més de pressa que de cos­tum. D’això se’n diu vida, i només en tenim una. I l’hem de cui­dar. Qui sap si tor­naré a creure en Déu algun dia. Només per tu.