Mallol, l’aventura de la imatge

Divendres passat va fer deu anys de la mort de Tomàs Mallol i Deulofeu. Va deixar un llegat impressionant, del qual ell era plenament conscient però potser no molta de la gent que el va rodejar durant molts anys. Avui Girona té un Museu del Cinema i la Col·lecció Tomàs Mallol perquè alguna d’aquella gent sí que es va adonar del valor dels 7.584 objectes que en formaven part i va saber contactar-hi, mostrar-li l’interès que el cineasta esperava i, després de moltes negociacions, aconseguir que aquells objectes acabessin a Girona havent acordat un preu que Mallol va considerar just. Alguna d’aquella gent, i n’hi ha d’altres, van ser l’alcalde Joaquim Nadal i el llavors cap de Cultura a més d’arxiver, Joan Boadas. A en Joan li he sentit explicar que va ser una negociació singular perquè Tomàs Mallol en sabia molt, de negociar, i tenia consciència de la importància d’aquella col·lecció que explicava i explica el món precinematogràfic. Van ser moltes anades i vingudes fins que el gener del 1994 es va signar l’acord entre el cineasta i l’Ajuntament i, al cap de quatre anys, es va inaugurar, el 8 d’abril del 1998, el Museu del Cinema.

Tomàs Mallol havia nascut a Sant Pere Pescador l’1 d’agost del 1923, aviat farà cent anys. Les primeres projeccions el van captivar i el van portar a iniciar l’aventura de la imatge que el va acompanyar tota la vida. Va fer estudis a l’Escola Industrial de Barcelona i després es va convertir en fotògraf i publicista. Va intentar ser director de fotografia professional i va participar en una pel·lícula, però es va decantar pel cinema amateur. El 1956 va signar El pastor de Can Sopa, el primer dels trenta-un curts que va realitzar. Sembla que va ser la lectura de La arqueología del cine de CW Ceram la que li va marcar el camí. Durant més de trenta anys va visitar fires i va acumular un patrimoni fantàstic. Vivia entre Barcelona i Torroella de Fluvià, on va ser enterrat. Després d’acumular objectes i més objectes, del valor dels quals ell n’era perfectament conscient, va iniciar les negociacions que van portar a la cessió de la seva col·lecció a la ciutat de Girona. En volia 1.200 milions de pessetes, i una intensa i peculiar negociació els hi va proporcionar després de partir la col·lecció en cent lots que l’Ajuntament paga anualment, durant cent anys. Joan Boadas vol destacar el paper de Ramon Messeguer, que havia estat secretari de l’Ajuntament de Girona i de la Diputació, en l’arquitectura que va facilitar el disseny de la Fundació Museu del Cinema.

Girona va guanyar una col·lecció que ens explica l’aventura de la imatge. Mallol va quedar, a la seva manera, satisfet, si bé no del tot. Va rebre la Creu de Sant Jordi i era Membre d’Honor de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques. Va ser un empordanès entramuntanat, home de prodigiosa memòria, i va veure amb satisfacció com la seva col·lecció s’incorporava al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. El va tombar una fractura de fèmur quan passejava amb el seu gos prop de la via de tren, el lloc on va filmar Instante, el 1967, el pas efímer del tren, en el que va ser el treball més reconegut d’aquest príncep de l’art audiovisual.