La doble factura del 28-M

L’editorial d’avui ha estat debatut per: Toni Brosa, Sara Muñoz, Xevi Sala, Teresa Márquez, Toni Romero, Dolors Bellés i Francesc Espiga.

Les eleccions municipals han passat una doble factura a l’independentisme polític. La primera, de la seva base, que lluny d’ampliar-se ha castigat els principals partits (Junts, ERC i la CUP) amb la desmobilització. La segona, la de l’Estat espanyol i tots els seus agents polítics, que els han arrabassat quotes de poder a municipis i diputacions gràcies a la seva fractura i a la pèrdua del full de ruta comú que els feia forts, creïbles i menys vulnerables. El PSC ha jugat a totes les bandes possibles i n’ha tret un bon botí, i Junts i ERC en són coresponsables directes. Barcelona només ha estat la cirereta d’aquest pastís, però la suma que ha fet alcalde Jaume Collboni (PSC-comuns-PP) identifica perfectament un Estat en ofensiva permanent per esborrar l’independentisme del mapa polític, identifica els actors que més enllà de discursos i falses proclames serveixen de forma crua a aquest propòsit a Espanya i a Catalunya, identifica una Barcelona en mans de Madrid, identifica la irrellevància que la política concedeix al projecte de ciutat de la primera ciutat de Catalunya i, encara més greu, identifica la distància còsmica entre el que els ciutadans diuen a les urnes i el que els partits polítics cuinen pels seus interessos particulars.

I aquest és un biaix més profund que afecta tots els partits compromesos amb la democràcia en aquest país. Girona és segurament una excepció en molts sentits (programa de ciutat, coalició sòlida, eina de país), però no és la tònica general d’un sistema en el qual tots els partits acaben fent el que ahir van fer Collboni, Colau i Sirera, que és intentar blanquejar un pacte edificat sobre mentides, impossible de justificar en clau de ciutat davant dels ciutadans que els van votar el 28-M. I quan aquesta actitud es repeteix en bucle, quan es menteix i es manipulen els arguments de manera tan reiterada i partidista, quan es tracta la gent amb aquest menyspreu i impunitat, és quan els ciutadans perceben la política com un femer, és quan buiden les urnes o, encara pitjor, és quan trien vots de protesta perillosos, com passa a Ripoll. La pilota és a la teulada dels polítics, perquè l’única manera de capgirar aquesta perversa deriva és ser-ne conscients, fer l’autocrítica en veu alta i posar fil a l’agulla des d’una alçada de mires i un compromís clar amb la democràcia i la llibertat.