Tenir o no tenir fills

No conec una sola dona que s’hagi penedit de la decisió de ser mare –dic que no l’he tingut al davant, no nego que puguin existir–. A tot estirar, hi ha un grup, diria que nombrós, que de tant en tant maleïm l’espècie humana per no haver estat creada amb tres vides: una sense fills, una altra amb descendència, i una tercera podent escollir sabent tot el que ja sabem. També passo per moments en què envejo l’amiga que sempre va tenir clar que viuria lluny de la canalla i que no només no ha parat de viatjar sinó que ignora com són tres mesos seguits de nits en blanc. Però fins i tot durant els instants de debilitat, puc donar fe que no canviaria la maternitat per res del món. Tampoc no faria uns plans diferents si tornés a començar i hagués de decidir si em quedo amb una filla única o aposto per fer créixer la família. I això que durant molts anys, els meus s’han discutit o estomacat diàriament i jo només volia provar sort en una pàgina de venda d’articles usats, però després de deixar anar uns quants renecs entens que només la sang no arriba mai al riu, sinó que també tenen els seus codis d’estimació. Hi penso mentre llegeixo que la mitjana de naixements s’ha situat en mínims històrics, amb 1,1 fills per dona durant el 2023. Entenc perfectament els motius que, en la societat actual, empeny una dona a no ser mare, començant perquè cada cop és més difícil tirar endavant una sola criatura i perquè tot s’agreuja si tens boques per alimentar. De fet, cada cop descarto menys que els meus fills optin per tallar la saga familiar. No m’estranyaria gens, tenint en compte que el món és cada cop un lloc més hostil i que els actuals adolescents provenen de generacions de mares que cada dos per tres els recorden que estem cansades i estressades però que hem acceptat amb massa esportivitat que aquesta és l’única via per arribar a tot arreu.