Aprimar-se

Ha arri­bat l’hora d’apri­mar-se, pel que sem­bla. Aquests dies hi ha per­so­nes que es dedi­quen a inten­tar rebai­xar uns quants qui­los, i suposo que en aquesta decisió hi entren con­si­de­ra­ci­ons de tipus estètic. Cal tenir en compte que l’estiu fa més visi­ble el cos humà, espe­ci­al­ment quan s’és par­ti­dari de freqüentar les plat­ges i, en defi­ni­tiva, de des­ta­par-se per pren­dre el sol. Em sem­bla molt bé que els qui estan pre­o­cu­pats pel seu volum físic vul­guin reduir-lo i jo no els demano que argu­men­tin la seva decisió des del punt de vista mèdic, que indub­ta­ble­ment compta; voler tenir un aspecte més esvelt no és cap “fri­vo­li­tat” ni cap “coque­te­ria”, és un desig per­fec­ta­ment lícit i que em mereix molt de res­pecte.

Però és evi­dent que, per a mol­tes per­so­nes, per­dre uns quants qui­los és –o seria– fran­ca­ment salu­da­ble. Anar fei­xuc no és con­ve­ni­ent. En gene­ral, men­gem massa –i mala­ment– i bevem massa, i ino­por­tu­na­ment. Això afa­vo­reix la pre­dis­po­sició que la gent pugui tenir a engrei­xar-se. Sovint n’hi ha prou d’apri­mar-se una mica per a tro­bar-se molt millor, no tan sols des del punt de vista físic sinó també psi­cològica­ment. Són poques les per­so­nes que acon­se­guei­xen de man­te­nir-se en el que en podríem dir el seu pes òptim.

Les per­so­nes que volen apri­mar-se topen, però, amb una difi­cul­tat, que és la tria del mètode. Els con­sells d’amics i parents plo­uen de totes ban­des, i sovint són con­tra­dic­to­ris, i si hi afe­gim la diver­si­tat de sis­te­mes que pro­po­sen els cen­tres espe­ci­a­lit­zats el pano­rama és més aviat des­con­cer­tant. La Soci­e­tat Ale­ma­nya d’Ali­men­tació ha decla­rat que el pa i les pata­tes no engrei­xen, i qui sap si és cert o és una afir­mació dar­rera la qual hi ha interes­sos “patriòtics”. Sem­bla que no es pot ser massa dogmàtic en aquest camp, sobre­tot tenint en compte que cada per­sona és un cas i té els seus pecu­li­ars meca­nis­mes d’assi­mi­lació. La dietètica pot ser una ciència, però cada per­sona és un mis­teri.

Les meves idees sobre aquest tema són molt sen­zi­lles i ele­men­tals: en pri­mer lloc, cal asses­so­rar-se mèdica­ment, si es tracta de seguir un deter­mi­nat règim durant un temps una mica llarg. No es pot tirar al dret i triar un règim segons la fórmula popu­lar del “trieu i reme­neu” (que mai no he entès, sigui dit de pas­sada: no seria més lògic “reme­neu i trieu”?). Dei­xant de banda, però, el cas de l’obser­vança d’un règim per­ma­nent o molt pro­lon­gat, penso que no hem de tenir cap por a reduir, de tant en tant, la quan­ti­tat de men­jar. El dejuni que orde­nava la religió catòlica era una excel·lent pen­sada sanitària, i a la vista de la vida que la majo­ria fem avui dia seria abso­lu­ta­ment reco­ma­na­ble.

Apri­mar-se és fàcil. Exac­ta­ment com dei­xar de fumar, que deia aquell: “Jo ja he dei­xat de fumar cin­quanta vega­des”. El pro­blema és no tor­nar-se a engrei­xar. Però no vol­dria desa­ni­mar els lec­tors que en aquest moment han fet el difícil cop de cap de renun­ciar a uns arre­lats cos­tums ali­men­ta­ris. És un sacri­fici que, pel que diuen, només el sap qui el fa. Jo els expresso la meva soli­da­ri­tat –moral...– i els desitjo ben sin­ce­ra­ment per­se­ve­rança i èxit.