Tothom s’ha destapat

Aquests dies res­piro molt tran­quil·la i m’ha que­dat al cos una sen­sació d’alleu­ja­ment que feia anys que no recor­dava. Per fi, després d’uns quants anys de pro­me­ses incom­pler­tes, d’enuigs forçats, d’esce­ni­fi­ca­ci­ons que havien arri­bat a tenir una certa cre­di­bi­li­tat, ara per fi sabem quin peu calça cadascú. Estic encan­tada de cor­ro­bo­rar d’una vegada per totes que la unió de l’inde­pen­den­tisme és una fal·làcia, que les cadi­res i els sous pesen més que la lle­ial­tat i la paraula, i que l’Estat es pren més seri­o­sa­ment l’inde­pen­den­tisme que aquells que se suposa que el pro­mo­uen. És dece­be­dor, tot ple­gat? Moltíssim. Però almenys ara sé que tot­hom ha per­dut la poca ver­go­nya que con­ser­vava i sé que ja no puc dir que no tinc clar on som.