Viure dels vius

Té la mort, i totes les seves for­mes d’expressió, un poder d’atracció tan gran, entre els vius, que de fa un temps, i cada dia que passa més, el gènere escrit que es bateja com a negre, tant si és lite­ra­tura com peri­o­disme, tri­omfa.

Siguin nòrdics rela­tant assas­si­nats de ficció que gla­cen la sang o siguin medi­ter­ra­nis fent bullir les audiències tele­vi­si­ves explo­tant d’una manera bri­llant aquesta fórmula que en el peri­o­disme es coneix amb l’angli­cisme dels tru­e­crims, la mort és sem­pre sinònim d’èxit edi­to­rial.

En tot això, hi ha un avan­tatge evi­dent. Els milers de morts assas­si­nats en tot tipus de for­mats de ficció no alçaran mai el dit per quei­xar-se de la manera que van ser esbor­rats de la trama, i els morts de la vida real que tor­nen en nar­ra­ci­ons i recons­truc­ci­ons periodísti­ques, tam­poc. Si, fins i tot, fami­li­ars d’aquests difunts tras­pas­sats de manera tràgica es pres­ten a posar-se davant les càmeres per donar tot tipus de detalls dels seus pro­pis dra­mes!

Que els morts vis­quin entre els vius és, doncs, una qüestió dels vius obses­si­o­nats a esprémer-los la sang i els ossos. El repòs etern és, només, un eslògan de les funeràries i el que interessa a alguns vius és fer reviure els morts, tant com faci falta.

Esta­ria molt bé que el gremi dels expli­ca­dors de les coses intentés, una vegada per totes, fer tot el con­trari i es sub­mergís en la con­dició humana per escriure lli­bres, fer docu­men­tals i omplir dia­ris d’històries car­re­ga­des de vida. No seria mala cosa inten­tar viure dels vius, que ja ens afar­ta­rem de la mort, quan ens toqui.