Molt bons, els polvorons!

El foc litúrgic i la pirotècnia fes­tiva viuen els millors moments de l’any entre la revet­lla de Sant Joan i Sant Pere. Segons les cròniques és així des de temps imme­mo­ri­als i s’enco­mana a tots els àmbits de la vida i la soci­e­tat, però mai havia vist la política tan empel­tada de foguera espúria i pólvora mullada com aquest any. Tota la política. Començant per la que en diuen geo­política, que el dia de Sant Joan ens va obse­quiar amb un patètic epi­sodi a la Rússia de Putin. A la Rússia en guerra amb Ucraïna. A la Rússia amb un poten­cial nuclear des­co­ne­gut. A la Rússia amb la pro­tecció de la Xina. A la Rússia de la qual depe­nem per al gas que ens escalfa a l’hivern i ens refri­gera a l’estiu. Una columna mili­tar va avançar hores per l’auto­pista cap a Mos­cou a la velo­ci­tat que es cir­cu­lava per l’AP-7 abans de fer-la gratuïta i col·lap­sar-la. Ningú li va dir ni ase ni bèstia i es va atu­rar a 300 quilòmetres de Mos­cou per evi­tar “un bany de sang”. Va ser el mateix cab­dill rebel·lat con­tra el cap gros qui va reti­rar-se a Bie­lorússia perquè havia tan­cat trac­tes allà. Ara tot ana­lista que s’auto­es­tima s’afa­nya a tro­bar expli­ca­ci­ons que ningú té. El millor que se sent encara és l’acu­dit d’Euge­nio. “Rus! Tela mari­nera! Cosa estra­nya, Rússia! Cosa curi­osa, Rússia! Molts rus­sos, a Rússia! Molt bona, l’ensa­lada russa! Emo­ci­o­nant, la mun­ta­nya russa! «De quina part de Rússia és, vostè?» «Jo soc de l’estepa.» «Molt bons, els pol­vo­rons! Molt bons, els pol­vo­rons!»”