La viatgera

Crec que havia tornat de l’Iran quan vam intimar més. L’any passat va ser a Bolívia i des d’Egipte va voler acomiadar l’any de la pandèmia. D’aquí quinze dies agafarà un vol a Beirut. S’està llegint Tomàs Alcoverro i em demana pels meus records. El més vívid, el d’una celebració al jardí de l’hotel Palmyra, davant la monumental Baalbek, amb cantant i banda interpretant música popular palestina. Amb dos tancs militars fent guàrdia al costat de les columnes decadents del Palmyra, fer-hi nit és pensar que duus el salacot i descobreixes el món, un món que no et pertany i que fas teu des d’una mentalitat colonial, entre butaques envellutades, estores perses i escriptoris de caoba. I en aquest decorat nostàlgic de les grans expedicions, mentre esmorzes al balcó on el kàiser Guillem II planejava atacar els otomans, escrius unes ratlles a la teva llibreta polida, imbuïda per l’esperit d’exploradora de Lady Hester Stanhope. Rebutgem ser i fer el turista, que és el que som quan ens miren el passaport a l’aeroport –diners que entren al país– i reivindiquem l’experiència, l’essència del viatge, privilegiat i transformador: Que l’horitzó infinit de muntanyes pelades i escassos cedres et canviï. A la viatgera li he recomanat llegir Joumana Haddad. L’endemà de la nit festiva a Baalbek, centenars de nens, després de collir patates, tornaven als camps de refugiats sirians estesos a peu de carretera. Un record menys vívid, el del mar de lones.