Que demanin perdó

Han calgut 31 anys per reconèixer l’error (que no esmenar-lo, que ja no es pot). El Tribunal Suprem, la setmana passada, estampava sobre paper oficial que Ahmed Tommouhi, un paleta marroquí, era innocent de la violació de dues menors per les quals va ser condemnat l’any 1992 per l’Audiència de Barcelona i va passar 15 anys de la seva vida a presó. Ell ha pogut restituir el seu honor, Abderrazak Mounib, no, es va morir a la presó. Tommouhi va tenir la mala sort d’assemblar-se físicament a un violador en sèrie i va ser condemnat per aquella violació de 1992 ocorreguda a Cornellà i per altres en altres ciutats. El 1995 es va detenir el violador en sèrie, però la justícia és lenta i revertir qualsevol decisió és poc més que un miracle perquè costa Déu i ajuda per evidències que hi hagi. El guàrdia civil que va detenir el violador en sèrie, una advocada, un periodista i fins i tot una de les víctimes feia anys que havien aixecat la veu per declarar la innocència de Tommouhi. Res no va fer-ho possible fins dijous passat, tres dècades després. I tot es podia haver esmenat des del primer dia perquè les proves biològiques en una peça de la roba d’una de les víctimes no coincidien amb el seu perfil genètic. Però aquella prova no va arribar a judici, els policies de la científica no es van presentar a declarar, però malgrat això no es va suspendre el judici. Després Indults obviats o denegats (Aznar i Zapatero) i un altre intent de revisió al Suprem desestimat. Una cosa són errors difícils de preveure, una altra la desídia i la mala feina. Què menys que li demanin perdó públicament.