Paradoxes polítiques

Vistos els primers pactes i acords de governabilitat en municipis i en algunes autonomies, i a la vista dels resultats, són paradoxals les reaccions dels dirigents d’alguns partits polítics. Una paradoxa és aquella que diu que “el poble sempre, quan vota, té la raó”. També aquella que diu “acabem tenint el que ens mereixem” o “el poble vol pactes”. Ambdues afirmacions se sostenen pel principi d’acció. Quan fem, quan votem, quan ens comportem, som responsables de les nostres accions i volem que guanyin i governin els nostres. Votar per un determinat partit polític es fa per afinitat, per ideologia i no per la força del seu programa electoral. Són molt pocs els votants que es llegeixen tots els programes abans d’emetre el vot. Quina raó pot tenir el poble quan aquesta raó transcendent no es veu reflectida en els governs constituïts?. Segons Plató, haurien de governar els millors, els més savis. Defensava que els governants només haurien de ser aquells que demostressin coneixements i virtuts per tal que dirigissin el poble a la llum de les idees de la justícia, el bé i la bellesa. Popper, el 1945, creia que s’hauria d’impedir que el polítics ineptes deixessin de crear problemes a la societat a través de les seves males pràctiques. La corrupció i la mala pràctica política és un tema actual. L’oratòria s’ha convertit en l’eina de persuasió i aquells que la utilitzen amb la intenció de manipular les ments dels votants haurien de ser exemplarment eliminats de la política. La mentida, la corrupció i les falses promeses haurien de ser penades públicament per un estat que hauria de buscar el bé i la justícia per als ciutadans. Vivim en la paradoxa dels contraris, quan es defensen dues idees contràries alhora. Els pactes de govern efectuats entre forces polítiques no majoritàries són interpretats segons convé. Defensar que ha de governar la llista més votada és incompatible amb acceptar, per interessos partidistes, acords amb altres per configurar una majoria alternativa de govern. Són l’expressió d’una ideologia esquizofrènica d’una ciutadania atrofiada críticament. Reivindico més filosofia als instituts, per millorar la capacitat crítica dels ciutadans i evitar així un pensament amorf, únic, que deixi el camí lliure a la política desvergonyida. Si haguéssim de votar per aquells que perseguissin la justícia, el bé i la veritat, tindríem feines per trobar candidats.