Quins números fan?

Con­ti­nu­ant la línia tra­di­ci­o­nal de la política espa­nyola, han fet allò que havien dit que no farien: han aug­men­tat els preus d’aquells pro­duc­tes i ser­veis que accen­tuen pre­ci­sa­ment la inflació. Ja tenim la gaso­lina més cara del món. Aquest sol fet hau­ria d’incor­po­rar a la Gale­ria d’Espa­nyols Gro­tes­cos els senyors que ens par­la­ven tan satis­fets de la “secu­lar amis­tat amb els àrabs”. A França l’han aug­men­tada sis rals. Aquí, nou pes­se­tes.

Una de les carac­terísti­ques dels aug­ments espa­nyols és que no miren gens prim. Tenim sem­pre la sen­sació que es fan a bultu, mira, tu, apu­gem-ho nou pes­se­tes, que és gai­rebé com si fos deu però no es nota tant. Com les boti­gues que anun­cien cami­ses a 999 pes­se­tes. I deu duros el butà i un 25 per cent els avi­ons... Els fran­ce­sos, en canvi, deci­dei­xen d’aug­men­tar la gaso­lina nor­mal i la súper onze cèntims de franc, el gas-oil, només sis cèntims, i el fuel cinc. Vaja, un pensa que hi ha algú, a França, que s’hi pensa una mica, que exa­mina a fons el pro­blema i que l’aug­ment és, en defi­ni­tiva, l’aug­ment just que cal. Es dis­cu­teix si un pro­ducte s’apu­jarà un dos setanta o un dos setanta-cinc per cent, no fa l’efecte que diguin: “Mira, tu, arro­do­nim-ho en un tres per cent”. Aquí, els aug­ments de sis rals ja no comp­ten. Els salts infla­ci­o­na­ris que fem són rècords olímpics.

Això sí, tenim una pes­seta “forta”, de manera que la situ­ació és deli­rant. Quan vin­gui la deva­lu­ació n’hi haurà per a llo­gar-hi cadi­res.

El veri­ta­ble invent econòmic d’aquest govern és el bingo, però l’eufòria del bingo no ha durat tant com se supo­sava. Suposo que la gent s’ha can­sat de per­dre, i la majo­ria d’aques­tes “sales recre­a­ti­ves” no fun­ci­o­nen pas com fa un any. Durant una tem­po­rada ha ser­vit perquè el Club Cul­tu­ral de Can Tor­re­tes o la Penya del Dòmino de Sant Miquel, que “llo­ga­ven” el seu nom perquè l’uti­litzés una empresa explo­ta­dora de bin­gos, rebes­sin uns cèntims men­su­als que els han permès de pin­tar el local o pagar les fac­tu­res pen­dents. Això és posi­tiu. Els juga­dors de bingo han sub­ven­ci­o­nat una colla de cen­tres d’acti­vi­tats des­in­te­res­sa­des i eco­no­mia modesta. Que d’un bingo se’n digui una “sala recre­a­tiva” no és altra cosa que una mos­tra més de la hipo­cre­sia ofi­ci­a­lit­zada.

Fins i tot el Reial Cer­cle Artístic sem­bla que s’ha deci­dit a ins­tal·lar un bingo per tal d’ingres­sar algun cale­ret. Que una enti­tat que ha evo­lu­ci­o­nat tan poc faci aquest pas és alliçona­dor. Crec, d’altra banda, que si efec­ti­va­ment l’ins­tal·la és pro­ba­ble que hagi fet tard, lle­vat que fun­ci­oni l’esno­bisme d’un bingo d’eti­queta, perquè en aquesta ciu­tat hi ha gent per a tot.

Tal com van les coses, pot­ser el que cal­dria fer és ins­tal·lar un bingo al minis­teri d’Hisenda, un altre al minis­teri d’Indústria, etc., etc. Al cap­da­vall, tenim la impressió que el govern Suárez ja és una mena de “sala recre­a­tiva” que a base de ven­dre car­tro­nets va sobre­vi­vint gràcies a la il·lusió de la gent. La gent, però, es va desa­ni­mant en veure els números que sur­ten...