No és fàcil conviure-hi, ni fer-ne ús

Semblava que el patinet elèctric podia ser la solució a una part dels mals que ocasiona la mobilitat a les grans ciutats. Atès que parlem d’elements que no disposen de matrícula, es fa difícil quantificar les persones que es mouen en patinet –una enquesta de l’any passat de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona indicava que s’havia doblat l’ús d’aquest vehicle a la ciutat des de 2019–. El patinet és, sens dubte, una novetat important i molta gent ha guanyat en qualitat de vida gràcies a la seva aparició, però també n’hi ha un ramat que en fa un mal ús que es tradueix en importants accidents, alguns de mortals. I malgrat que es fan alguns esforços per regular la seva circulació a la via pública, seguim submergits en un mar d’incògnites inquietant. A tall d’exemple, cinc mesos després de la prohibició de pujar patinets al transport públic, la mesura s’ha hagut de prorrogar perquè encara no s’ha trobat la solució òptima. I no és pa de bon gust, segur, però la màxima responsabilitat ha de recaure en aquells que fan ús del patinet, però també és obligació de les administracions protegir els usuaris que ara estan obligats a desplaçar-se frec a frec amb vehicles de gran tonatge. També és cert que per culpa d’aquells que van com bojos pels espais reservats als vianants, s’ha instal·lat una sensació que el patinet és l’enemic públic número u, quan la majoria de persones deuen complir les normes, o els índexs d’accidentabilitat serien pels núvols. El patinet necessita encara un cert temps per saber si serà una alternativa consistent a llarg termini i, a la vegada, usuaris i reguladors necessiten encert i sentit comú per tal que els que anem molt sovint a peu puguem moure’ns per les nostres ciutats sense el temor que un patinet ens enviï a l’altre barri.