La ingenuïtat

Que el procés inde­pen­den­tista que s’havia ini­ciat amb el “volem votar” acabi amb cri­des a l’abs­tenció a les elec­ci­ons espa­nyo­les pro­mo­gu­des, per exem­ple, per la direcció de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana repre­senta la con­fir­mació de tota una seqüència política que mai no va fugir de la ingenuïtat. És pro­ba­ble que ni la soci­e­tat cata­lana ni encara menys la classe política que va lide­rar el camí cap a l’1 d’octu­bre encara no hagi pro­ces­sat que ni tan sols a l’Europa occi­den­tal i en un con­text supo­sa­da­ment pacífic i democràtic no hi pot haver una secessió sense con­flicte ni sacri­fici.

La com­pleta deso­ri­en­tació del movi­ment tant en les seves bases com en els seus qua­dres, la manca de res­pos­tes sobre quin camí pren­dre, les llui­tes inter­nes, la frag­men­tació i l’aban­do­na­ment de la causa són al meu parer expres­si­ons d’aquesta inca­pa­ci­tat per assu­mir la rea­li­tat política. I la rea­li­tat és que no hi ha alter­na­tiva a una inde­pendència dura si es vol man­te­nir la nació. Per bé que les deficiències en el pro­jecte cul­tu­ral i lingüístic del cata­la­nisme ja eren evi­dents a l’inici de la dècada pas­sada, el salt enda­vant que es va pre­ten­dre encara par­tia d’una con­fiança en la for­ta­lesa i en el caràcter majo­ri­tari i inte­gra­dor de la comu­ni­tat naci­o­nal, una majo­ria, que era la que volia expres­sar-se al vol­tant d’un objec­tiu específic i que era supo­sa­da­ment tan rotunda que no podia ser fre­nada amb ele­ments coac­tius.

D’ençà del 2017 hem vist no sols que amb una apli­cació lleu d’aquests ele­ments coac­tius per part de l’Estat espa­nyol n’hi havia prou per ate­mo­rir la població i espe­ci­al­ment els seus diri­gents polítics, sinó que des­ba­lles­tat l’objec­tiu de l’estat sobirà la nació s’esco­lava entre els nos­tres dits. Ni inde­pendència, ni llen­gua, ni cul­tura, ni cohesió. En fallar el marc polític que havia de con­ver­tir el sis­tema lingüístic i cul­tu­ral en hegemònic, un horitzó al qual ja s’havia renun­ciat d’entrada pre­ci­sa­ment per por d’inqui­e­tar aquells que mai no s’havien sen­tit inte­grats a la comu­ni­tat, ens vam abo­car a aquesta ali­e­nació i a aquesta divisió que porta a l’eva­po­ració del vin­cle naci­o­nal. Així, en aquest cicle funest de renúncies a la iden­ti­tat i a l’ideal de la lli­ber­tat pro­pi­ciat pels ges­tors de les ins­ti­tu­ci­ons després de 2017, pot­ser sols con­tra­res­tat per ges­tos com la sor­tida de Junts del govern de la Gene­ra­li­tat la tar­dor de 2022, hem arri­bat al punt que l’alter­na­tiva als par­tits tra­di­ci­o­nals no és ni la llista cívica, ni l’ANC 1 o l’ANC 2, sinó l’espai que repre­sen­ten la Sílvia Orri­ols i el Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya, els quals, així mateix hereus de la citada ingenuïtat, pre­fe­rei­xen car­re­gar els neu­lers con­tra una comu­ni­tat mar­gi­nada i empo­brida que con­tra els veri­ta­bles poders que ame­na­cen la con­tinuïtat de la cata­la­ni­tat.

Però la can­di­desa amb la qual es va con­duir la causa inde­pen­den­tista encara ha de ser pur­gada a un nou nivell. Un dels pecats ori­gi­na­ris que expli­quen la pre­sent con­fusió rau en la il·lusió d’impul­sar un movi­ment d’eman­ci­pació naci­o­nal i, alhora, col·locar qua­dres a les ins­ti­tu­ci­ons de l’auto­no­mia espa­nyola. Ha estat sota aquesta pre­missa, impen­sa­ble si com­pa­rem el procés català amb d’altres naci­ons que efec­ti­va­ment han cul­mi­nat una secessió, que s’han gene­rat les con­tra­dic­ci­ons més abo­mi­na­bles, com ara la d’emblan­qui­nar el PSC i la repressió amb pac­tes a les dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als, con­sells comar­cals i diver­sos ajun­ta­ments entre aquest par­tit i les for­ces inde­pen­den­tis­tes. Algú s’ima­gina el Congrés Naci­o­nal Indi tot pac­tant amb els britànics la gover­na­bi­li­tat d’Uttar Pra­desh en ple con­flicte d’inde­pendència?

Doncs bé, la següent fase deri­vada d’aquesta inca­pa­ci­tat d’aban­do­nar l’auto­no­misme per part dels actors inde­pen­den­tis­tes serà que l’espa­nyo­lisme forçarà que les aban­do­nin. Ho faran per la via expe­di­tiva d’un nou 155 o a través d’una mani­o­bra elec­to­ral que inciti, ja que no se sor­tirà de l’auto­no­misme, a votar aquells que poden ges­ti­o­nar amb més eficiència les engru­nes de l’auto­go­vern (una pos­si­bi­li­tat que la cam­pa­nya inde­pen­den­tista per l’abs­tenció ser­veix en safata). Altra­ment dit: que el país no serà gover­nat per les clas­ses mit­ja­nes i altes de la comu­ni­tat naci­o­nal, sinó que serà direc­ta­ment coman­dat des de Madrid en un marc espa­nyol d’assi­mi­lació. Espe­rem que, si això s’esdevé, s’enceti la reacció, però també que aquesta reacció no arribi quan ja siguem una clara mino­ria dins el nos­tre propi ter­ri­tori.