Tribuna
La dissolució de la literatura
En una etapa de desencís polític com el que podria suposar la suspensió del procés d’emancipació nacional, almenys tal com l’hem viscut des del 2012, hom podria pensar que sempre resta algun refugi d’activitat cultural que ens permeti confiar en la continuïtat de la nostra comunitat i dels codis que mantenen una certa cohesió. Al capdavall, fins i tot després de la desfeta del 1939, encara s’havien d’escriure algunes de les pàgines més brillants de la literatura catalana que van permetre confiar en la represa col·lectiva malgrat la grisor de la dictadura franquista. Tan sols cal recordar que la literatura de postguerra inclou novel·les com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Incerta glòria, de Joan Sales, i els poemes de Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, per esmentar alguns dels tòtems absoluts de les nostres lletres. Però perquè aquests noms assolissin una dimensió mítica, calia que hi hagués un sistema cultural que els reconegués com a tals i que transmetés la seva obra a la generació contemporània i a les posteriors.
Al meu parer, el principal drama del context actual és que, ja sigui per desídia, per incompetència o per mala voluntat, aquests mecanismes d’identificació i de transmissió han estat erosionats fins al punt de desactivar qualsevol concepte d’autoritat literària sobre el qual es pugui bastir una tradició. Fins a cert punt, això ho han patit també les literatures expressades en llengües de molts parlants i de gran influència en la construcció del panteó de la cultura universal (qui podria identificar un escriptor en llengua francesa avui de la talla de Marcel Proust o, en llengua alemanya, de la dimensió de Thomas Mann, Franz Kafka o Robert Musil?), però s’esdevé que precisament, atesa la precarietat política que viu la nació catalana, la desconstrucció dels valors literaris als quals el catalanisme s’havia aferrat en el passat suposa una maniobra letal per a aquesta pretensió de pervivència nacional. Podríem parafrasejar Pompeu Fabra quan afirmava que, si fallava la llengua, fallava tot, i remarcar que, si falla el producte expressiu més sofisticat amb el qual ens servim de la llengua, la literatura, també fallarà tot.
La perspectiva en aquest sentit no pot ser més funesta. Aquests darrers anys, dècades gairebé, ja hem patit la punyent mancança de criteris de recepció que almenys permetin articular alguna mena de debat sobre literatura, determinar quins creadors fonamenten l’imaginari del present en la nostra llengua, fer propostes sobre els valors estètics de determinades obres, generar en definitiva un respecte per un autor i per allò que escriu. Però enguany, per exemple, ha fet quinze anys de la mort d’un dels grans narradors dels nostres temps, Baltasar Porcel, i caldria veure en quin marc encara hi ha interès per la lectura de novel·les cabdals com ara Cavalls cap a la fosca i L’emperador o l’ull de vent. Així, també caldria saber, més enllà d’alguna entrevista del programa d’actualitat Més 324, que presentava Xavier Grasset, a Miquel de Palol i a Julià de Jòdar quan van treure les seves darreres i fascinants aportacions (la novel·la Boötes i el poemari Dies claríssims de Síria, en el cas de Palol, i La casa tapiada en el cas de Jòdar), si aquests escriptors han obtingut un reconeixement en termes de lectors, de promoció en el sistema formatiu, d’anàlisi crítica, de premis a obra publicada que en qualsevol sistema cultural amb cara i ulls mereixerien.
Amb tot, segurament la principal amenaça a la continuïtat literària com a principal infraestructura nacional ve constituïda per la irracional decisió (o més aviat n’hem de dir perversa) de convertir la literatura catalana en assignatura optativa en el batxillerat i contribuir, així, no sols a la demolició del sistema educatiu, sinó sobretot a l’aplanament de l’escola catalana. És esgarrifós pensar que, si tot continua amb la mateixa inèrcia negativa que avui estem experimentant, en un termini molt breu ni tan sols aquelles elits que es puguin considerar formades sabran dir alguna cosa dels narradors, dels poetes o dels dramaturgs en llengua catalana i que tot el que puguem generar aquells que encara persistim en aquesta tasca acabi a l’abocador de la indiferència i de l’oblit.