El cranc

Tots ens pensàvem que a hores d’ara ja ens haurien retornat l’Estatut, i resulta que allò que torna és “El Cordobés”. Que aquest retorn ens hagi sorprès vol dir que, realment, la nostra capacitat profètica de la història és ben pobra.

Hauríem d’haver-nos adonat que “El Cordobés” no trigaria gaire a tornar a torejar. Les coses no canvien tan de pressa, en aquests país. Hi ha qui diu que tornem endarrere, quan veu algunes manifestacions ultres, quan sent el que diu el senyor Fraga referint-se a l’exèrcit, quan comprova amb quina facilitat es prohibeixen programes de cultura catalana, quan... Jo no crec que anem endarrere. Jo crec que som exactament on érem. Només ha canviat que en un moment determinat hem pogut dutxar-nos, i una mica d’aigua tèbia se’ns ha endut la suor d’angoixa que teníem enganxada al damunt. Però res més.

Fa onze anys, Pi de la Serra va escriure una cançó molt interessant, i pel meu gust la que, juntament amb “Reparada”, interpreta millor:

Malgrat la por, malgrat la sang,

malgrat el caminar del cranc,

els bancs obren cada matí

i la gent dorm igual que ahir.

La gent fa cua per entrar

i els culs són bons per pessigar...

S’ha mort el vell del pis de dalt

però tenim un nou general.

La cançó es diu “Igual que ahir”. “El Cordobés” torna a torejar perquè, senzillament, el “ruedo” hispànic no ha canviat, i els qui el maneguen són els abonats de sempre. Els privilegiats de la “barrera”. Sempre hi ha l’esperança històrica que la gent no hi vagi, conscient que el torero, quan estiri els braços, marcarà en el rellotge de la plaça una hora definitivament passada. El retorn d’“El Cordobés” és una mena de “test”. Si triomfa, es confirmarà que això de la “reforma” ha estat un èxit total, és a dir: no s’ha produït cap reforma.

El pas següent i previsible serà la reaparició gloriosa de Raphael, i així de mica en mica anirem tirant endarrere. És probable que l’augment tan radical de la gasolina sigui una invitació molt subtil a desenterrar els vells gasògens que arrossegaven els cotxes. Ens diuen que som malgastadors. Potser sí, però deu ser per a compensar que no “gastem” història, i anem vivint, o sobrevivint, sempre de la mateixa. Si no fossin morts, encara tornarien els “vienesos”, i el cranc etern d’en Pi de la Serra continuaria retrocedint... tot dibuixant un cercle tancat i perfecte.

El “trànsit” cap a la democràcia s’ha convertit en un embús, i l’autopista de la Constitució ens augmenta cada vegada més el peatge. Qualsevol dia, si ens decidim finalment a protestar, ens diran allò de l’idioma de l’imperi, i ens ho diran imperiosament, que significa “obligant a cedir”. La resurrecció d’“El Cordobés”, doncs, no em fa cap gràcia.