Estava escrit
Diuen els entesos que el més probable és que demà faci el mateix temps que avui. De manera que, confiat com soc, accepto apostes. Demà tindrem sol al matí i ruixats dispersos al vespre. Hi ha més coses previsibles: si els Borbons venen a Catalunya, tenim gresca assegurada, i si arriben fins a la rodalia de Girona, més. Com cantava Raimon, la pluja no sap ploure. I els Borbons no saben ser reis, hi podem afegir. Són faves comptades.
I mira, tenir una princesa de Girona que es veu bufona, trempada, que parla català més bé que molts de nosaltres, feia un cert goig, fins i tot a molts republicans. El rei, cap visible de la família, que va posar a les mans de la seva filla una eina tan pacificadora, tan amable i tan conciliadora com és la llengua del nostre país, ho esguerrava tot quan, en la lengua del imperio, es va fer el milhomes donant suport als valents de l’“¡A por ellos!” que apallissaven ciutadans pacífics que volien votar. Va oblidar que el seu avi, a l’exili daurat de Portugal, va abdicar de tots els seus títols, llevat del de comte de Barcelona, que donava certa legitimitat històrica a la família, si més no, davant els seus súbdits.
Sap una mica de greu. La nena princesa podria haver resultat un camí, una porta, un pont, que permetés pensar en un país multicultural, multilingüe, amb ciutadans iguals i respectuosos amb les diferències.
El pare Felip ho va fer impensable. Potser va ser el nom, mal triat; potser la ferum viril casernària va inspirar les paraules i els gestos erronis. I aquella nena amable, propera, assumible, que lluïa protocol·làriament el nom de Girona, va perdre el seu encant. Probablement havia de ser així. Estava escrit. Qui té el cul llogat no seu quan vol.
Això sí, demà, cap al tard, caurà algun xàfec en algun lloc, com avui. No us refieu del sol que ha brillat aquest matí. I, si m’equivoco, no en feu cas. Fa més de dos mesos que l’encerto amb el meu sistema. M’hi podria ben bé guanyar la vida.
I que el rei que vingui quan toqui, se’n digui rei, reina o president de la república, serà com els altres. Els testos s’assemblen a les olles.
