Curiositats ciutadanes

Un amic, Carrau, que sap un niu de coses, m’escriu una llarga carta amb una colla de referències barcelonines, realment curioses.

El carrer de Pau Claris, per exemple. Ara que es vol recuperar aquest nom per al tros superior de la Via Laietana, en Carrau ens recorda que tocant al carrer Taulat ja hi ha un carrer dedicat a aquest il·lustre català, i que hi és dels temps que Sant Martí era un municipi independent. He consultat la guia telefònica i, efectivament, el carrer “Pablo Claris” existeix, a desgrat que l’“altre” Claris, el de l’Eixample, fou eliminat. Aquest “Claris”, sense Pau ni Pablo, és recordat amb l’advertiment “véase Laietana, Via”. Diu Carrau que “ara hi haurà dos carrers amb el mateix nom, o potser no, puix un serà Pau Claris i l’altre Pau Clarís...” al·ludint irònicament a les discussions sobre l’accentuació d’aquest cognom. Els qui han defensat Clarís, amb accent damunt la i, com a més pur català, es trobaran amb la sorpresa que textos tan solvents com la Gran Enciclopèdia Catalana o el Diccionari Biogràfic Albertí recullen Claris, mot pla, sense accent.

També assegura que Conrad Llança ha estat foragitat de la memòria dels barcelonins per la vila de Llançà. Conrad Llança era un cavaller sicilià del segle XIII que vingué essent un infant a Catalunya, i es convertí en ambaixador i mariner molt notable. No m’estranyaria que el nostre corresponsal tingués raó. La mania barcelonina de simplificar les plaques i posar carrer de Llança en comptes de carrer de Conrad Llança pot haver provocat l’aberració. El curiós és que Conrad Llança fou cunyat de Roger de Llúria, que ha passat a ésser oficialment carrer de Lauria, i sempre he temut que algun regidor ignorant dels anys del franquisme no acabés proposant de dir-ne carrer de Laura.

Al carrer d’En Fontrodona, cantonada al carrer Blesa, hi ha l’única placa bilingüe de les que van posar la Mancomunitat i els municipis d’aquell temps; encara és sencera, aquesta peça de museu. Molt a prop, al carrer Blai cantonada Fontrodona, queda el testimoni d’una d’aquelles plaques de ferro esmaltades en blau i blanc, tan característiques i especialment significativa, perquè la Dictadura n’arrencà la part catalana.

Al carrer Marlet número 1, barri del Call, hi ha a la façana, a poca altura del sòl, una pedra d’uns dos pams quadrats amb una inscripció en hebreu, i a sota una altra amb la traducció castellana. Es a honor d’un hebreu barceloní, i fou salvada de la destrucció del Call, el segle XIV. Altres pedres amb inscripcions hebraiques es troben també a la paret del palau del Lloctinent que dóna a la placeta que hi ha a la dreta de la Seu.

En un moment determinat, el senyor Carrau diu: “De la castellanització de “Porta del Pas” per “Puerta de la Paz” ja crec haver-vos-en parlat”. Primera notícia, i ben sorprenent. Realment, allà hi havia el pas de la muralla... Algú disposa de documentació sobre la Porta del Pas?