Curiositats ciutadanes

Un amic, Car­rau, que sap un niu de coses, m’escriu una llarga carta amb una colla de referències bar­ce­lo­ni­nes, real­ment curi­o­ses.

El car­rer de Pau Cla­ris, per exem­ple. Ara que es vol recu­pe­rar aquest nom per al tros supe­rior de la Via Laie­tana, en Car­rau ens recorda que tocant al car­rer Tau­lat ja hi ha un car­rer dedi­cat a aquest il·lus­tre català, i que hi és dels temps que Sant Martí era un muni­cipi inde­pen­dent. He con­sul­tat la guia telefònica i, efec­ti­va­ment, el car­rer “Pablo Cla­ris” exis­teix, a des­grat que l’“altre” Cla­ris, el de l’Eixam­ple, fou eli­mi­nat. Aquest “Cla­ris”, sense Pau ni Pablo, és recor­dat amb l’adver­ti­ment “véase Laie­tana, Via”. Diu Car­rau que “ara hi haurà dos car­rers amb el mateix nom, o pot­ser no, puix un serà Pau Cla­ris i l’altre Pau Clarís...” al·ludint irònica­ment a les dis­cus­si­ons sobre l’accen­tu­ació d’aquest cognom. Els qui han defen­sat Clarís, amb accent damunt la i, com a més pur català, es tro­ba­ran amb la sor­presa que tex­tos tan sol­vents com la Gran Enci­clopèdia Cata­lana o el Dic­ci­o­nari Biogràfic Albertí recu­llen Cla­ris, mot pla, sense accent.

També asse­gura que Con­rad Llança ha estat fora­gi­tat de la memòria dels bar­ce­lo­nins per la vila de Llançà. Con­rad Llança era un cava­ller sicilià del segle XIII que vingué essent un infant a Cata­lu­nya, i es con­vertí en ambai­xa­dor i mari­ner molt nota­ble. No m’estra­nya­ria que el nos­tre cor­res­pon­sal tingués raó. La mania bar­ce­lo­nina de sim­pli­fi­car les pla­ques i posar car­rer de Llança en comp­tes de car­rer de Con­rad Llança pot haver pro­vo­cat l’aber­ració. El curiós és que Con­rad Llança fou cunyat de Roger de Llúria, que ha pas­sat a ésser ofi­ci­al­ment car­rer de Lau­ria, i sem­pre he temut que algun regi­dor igno­rant dels anys del fran­quisme no acabés pro­po­sant de dir-ne car­rer de Laura.

Al car­rer d’En Fon­tro­dona, can­to­nada al car­rer Blesa, hi ha l’única placa bilingüe de les que van posar la Man­co­mu­ni­tat i els muni­ci­pis d’aquell temps; encara és sen­cera, aquesta peça de museu. Molt a prop, al car­rer Blai can­to­nada Fon­tro­dona, queda el tes­ti­moni d’una d’aque­lles pla­ques de ferro esmal­ta­des en blau i blanc, tan carac­terísti­ques i espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiva, perquè la Dic­ta­dura n’arrencà la part cata­lana.

Al car­rer Mar­let número 1, barri del Call, hi ha a la façana, a poca altura del sòl, una pedra d’uns dos pams qua­drats amb una ins­cripció en hebreu, i a sota una altra amb la tra­ducció cas­te­llana. Es a honor d’un hebreu bar­ce­loní, i fou sal­vada de la des­trucció del Call, el segle XIV. Altres pedres amb ins­crip­ci­ons hebrai­ques es tro­ben també a la paret del palau del Lloc­ti­nent que dóna a la pla­ceta que hi ha a la dreta de la Seu.

En un moment deter­mi­nat, el senyor Car­rau diu: “De la cas­te­lla­nit­zació de “Porta del Pas” per “Puerta de la Paz” ja crec haver-vos-en par­lat”. Pri­mera notícia, i ben sor­pre­nent. Real­ment, allà hi havia el pas de la mura­lla... Algú dis­posa de docu­men­tació sobre la Porta del Pas?