L’extrema dreta espanyola ha aconseguit diverses fites en poc temps: una important representació a les cambres parlamentàries i a les corporacions municipals, la participació en diversos governs autonòmics –entre els quals els dels nostres compatriotes valencians i balears– i exposició mediàtica a dojo. El seu principal assoliment, però, és la transformació del comportament aliè tot desplaçant la resta d’actors d’àmbit estatal cap al seu terreny. El cara a cara televisiu de dilluns passat, més enllà d’oferir un espectacle oprobiós de mala educació i d’incapacitat per a enraonar, va mostrar com a escenari possible que el vot socialista pugui servir per entronitzar el candidat del PP. Feijóo va explicitar que així ho exigiria si la seva era la força més votada i Sánchez no va saber com escapar-se’n. Paradoxalment, el suposat vot útil podria acabar essent el més inútil de tots.

Si el PSOE es pot arribar a veure arrossegat pel PP gràcies a Vox, Sumar es va convertint a poc a poc en una mena de PSOE pel mateix canvi de centre de gravetat. Mentre Podem encara s’atrevia a parlar de referèndum d’autodeterminació –si bé en realitat no feia gaire res en aquest tema–, el nou invent de Yolanda Díaz el rebutja i la seva representant a Catalunya diu que la taula de diàleg ha de servir només per tractar traspassos, com si fóssim encara a l’any 93. Observat aquest escenari, amb un moviment generalitzat cap al centralisme i el conservadorisme que és la gran victòria de Vox, només una representació electoral important de l’independentisme català, basc i gallec i la voluntat d’aquests actors d’esdevenir decisius pot arribar a girar la truita. No oblidem que aquests darrers anys el govern de Sánchez s’ha hagut de presentar com “el més progressista de la història” per necessitat, quan fa quatre dies la seva prioritat encara era pactar amb Ciutadans –en pau descansin.