La gran victòria de Vox

L’extrema dreta espa­nyola ha acon­se­guit diver­ses fites en poc temps: una impor­tant repre­sen­tació a les cam­bres par­la­mentàries i a les cor­po­ra­ci­ons muni­ci­pals, la par­ti­ci­pació en diver­sos governs autonòmics –entre els quals els dels nos­tres com­pa­tri­o­tes valen­ci­ans i bale­ars– i expo­sició mediàtica a dojo. El seu prin­ci­pal asso­li­ment, però, és la trans­for­mació del com­por­ta­ment aliè tot des­plaçant la resta d’actors d’àmbit esta­tal cap al seu ter­reny. El cara a cara tele­vi­siu de dilluns pas­sat, més enllà d’ofe­rir un espec­ta­cle oprobiós de mala edu­cació i d’inca­pa­ci­tat per a enra­o­nar, va mos­trar com a esce­nari pos­si­ble que el vot soci­a­lista pugui ser­vir per entro­nit­zar el can­di­dat del PP. Feijóo va expli­ci­tar que així ho exi­gi­ria si la seva era la força més votada i Sánchez no va saber com esca­par-se’n. Para­do­xal­ment, el supo­sat vot útil podria aca­bar essent el més inútil de tots.

Si el PSOE es pot arri­bar a veure arros­se­gat pel PP gràcies a Vox, Sumar es va con­ver­tint a poc a poc en una mena de PSOE pel mateix canvi de cen­tre de gra­ve­tat. Men­tre Podem encara s’atre­via a par­lar de referèndum d’auto­de­ter­mi­nació –si bé en rea­li­tat no feia gaire res en aquest tema–, el nou invent de Yolanda Díaz el rebutja i la seva repre­sen­tant a Cata­lu­nya diu que la taula de diàleg ha de ser­vir només per trac­tar tras­pas­sos, com si fóssim encara a l’any 93. Obser­vat aquest esce­nari, amb un movi­ment gene­ra­lit­zat cap al cen­tra­lisme i el con­ser­va­do­risme que és la gran victòria de Vox, només una repre­sen­tació elec­to­ral impor­tant de l’inde­pen­den­tisme català, basc i gallec i la volun­tat d’aquests actors d’esde­ve­nir deci­sius pot arri­bar a girar la truita. No obli­dem que aquests dar­rers anys el govern de Sánchez s’ha hagut de pre­sen­tar com “el més pro­gres­sista de la història” per neces­si­tat, quan fa qua­tre dies la seva pri­o­ri­tat encara era pac­tar amb Ciu­ta­dans –en pau des­can­sin.