Hi ha gent així

Sé que vostè, senyora, i vostè, senyor, amics des­co­ne­guts, des­co­berts l’altre dia a través de Ràdio 4, lle­gi­ran aques­tes rat­lles. Vostès són subs­crip­tors del diari des del pri­mer dia. Però, encara que par­lin de vostès aques­tes rat­lles, no les escric per a vostès, perquè vostès les reta­llin i les ense­nyin als amics o als veïns. Vostès no estan per a fer comèdia, en aquest món, i qual­se­vol vani­tat els rellisca. Vostè són d’una altra fusta. Són de la fusta que no és cor­cada pel des­co­rat­ja­ment ni podrida per la rutina. Encara que par­lin de vostès, doncs. Escric aques­tes rat­lles per a uns altres, i per a mi mateix. Vostè, senyora, ha expli­cat a la ràdio les coses extra­or­dinàries que fa per al diari AVUI, i ho ha expli­cat amb una sim­pli­ci­tat total. Vostè, en el fons, no com­pre­nia que no ho fes tot­hom, fins a tal punt té arre­lat el sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat. Quan va a la per­ru­que­ria hi duu l’AVUI i deixa l’exem­plar al cos­tat de les altres publi­ca­ci­ons que les cli­en­tes solen fulle­jar. La pri­mera vegada que pre­guntà a la per­ru­quera si algú s’hi interes­sava, i va rebre aquesta res­posta: “Miri, sí, hi ha senyo­res que l’han aga­fat, per pura curi­o­si­tat, em penso, i han aca­bat lle­gint-lo una estona”, vostè va tor­nar a casa amb més empenta que mai. I decidí que calia fer més coses.

Excusi’m si no repro­du­eixo exac­ta­ment les seves parau­les, però venia a dir que vostè i el seu marit –que són tre­ba­lla­dors, dels de debò, que gua­nyen per viure, sí, però sense que els sobrin els diners– han reduït les seves ana­des al cinema a la mei­tat. El dia que també hi ani­rien, però no hi van, dedi­quen els diners que hau­rien cos­tat les entra­des a com­prar uns quants exem­plars del nos­tre diari, i els dis­tri­bu­ei­xen a diver­ses bústies de ciu­ta­dans bar­ce­lo­nins. Diu que bus­quen cognoms cata­lans. Pel seu compte, doncs, vostès fan una tasca de difusió de l’AVUI, una tasca abso­lu­ta­ment anònima, i no dic sacri­fi­cada, perquè, una gent d’aquest tremp, no se la pot menys­te­nir ima­gi­nant que fan un “sacri­fici”, que és el que diuen que fan certs per­so­nat­ges quan es “resig­nen” a con­ti­nuar ocu­pant un càrrec. Vostès no tenen cap poder. Només tenen, això sí, una enorme auto­ri­tat moral davant tots nosal­tres.

Vostès són de la mateixa corda d’aquell altre subs­crip­tor que es pre­sentà a donar-se de baixa perquè per uns pro­ble­mes de por­te­ria no rebia l’AVUI amb regu­la­ri­tat diària; tran­quil·litzà l’admi­nis­tració expli­cant que el com­pra­ria cada dia al quiosc, i que d’aquesta manera s’asse­gu­rava de tenir-lo. Ara és el moment de dir que aquell home era cec. “Cada dia he d’espe­rar que me’l lle­gei­xin, l’AVUI, i hi ha dies que no trobo ningú, i he de guar­dar-lo sense saber què diu. Ho com­prenc, és clar, la gent té molta feina i va molt ata­ba­lada... Però almenys sé que col·laboro...”

Vostès, amics meus, són la pedra d’escàndol de tan­tes indi­ferències i tan­tes mes­qui­ne­ses. I cal dir, i repe­tir, que hi ha gent així, per tal d’enten­dre la super­vivència de Cata­lu­nya, que no és cap “mira­cle”, sinó el fruit de l’ado­lo­rida luci­desa d’uns quants com­pa­tri­o­tes que han deci­dit de fer una subs­cripció al futur.