L’altre nadó ofegat

Dimarts van loca­lit­zar, a la platja de Roda de Berà, el cos en avançat estat de des­com­po­sició d’un nadó d’entre dos i qua­tre anys que sem­bla que seria el d’un infant migrat que hau­ria estat surant pel mar després que nau­fragués l’embar­cació on viat­java. Sem­bla que ho seria, perquè segons indi­cava l’alcalde de la població, Pere Vir­gili, tant la roba que por­tava com altres indi­cis apun­ten cap a aquesta expli­cació. L’alcalde, però, també va afe­gir quel­com més als micròfons de Cata­lu­nya Ràdio: el cadàver estava deca­pi­tat. La cru­esa de la frase em va col­pir mal­grat que estic segura que l’alcalde la va incloure en el seu relat sense cap mena de mala intenció i tan sols amb la volun­tat de qui intenta acla­rir un esde­ve­ni­ment tan trist. No ens parem mai a pen­sar que els alcal­des i regi­dors, pot­ser més del que espe­ra­ven, també estan obli­gats a aten­dre epi­so­dis de mal tràngol i a fer-ho amb un auto­do­mini que molts estan lluny de sen­tir. Diuen que va amb el càrrec, però jo no n’estic gens segura. En tot cas, l’infant aban­do­nat sobre la sorra de la platja va pas­sar de pun­te­tes enmig de l’allau infor­ma­tiu d’un dia en què s’havia anun­ciat que peta­rien els termòmetres davant un epi­sodi de calor extrema mai vist fins ara. Un breu en el diari, un minut en els mit­jans audi­o­vi­su­als... poca cosa més. Una mort més en un mar que s’ha con­ver­tit en la tomba de milers de per­so­nes des de fa anys, homes, dones i nens dels quals mai no conei­xe­rem el nom. Com el del nadó a la platja de Roda de Berà. Perquè si sabéssim qui és, can­vi­a­ria en res l’esce­nari? Seria menor la tragèdia? Seria major la reacció de la soci­e­tat? El 2 de setem­bre del 2015 la imatge del petit Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys ofe­gat en una platja de Tur­quia, va remoure consciències arreu. Es va con­ver­tir en una icona de la des­es­pe­ració dels refu­gi­ats que fugien de la guerra a la recerca d’un futur millor en una Europa on hi fan nosa. A l’Aylan, de qui vam conèixer fil per randa la història, el va plo­rar mig món, però tam­poc va ser­vir de res.