L’altre nadó ofegat

Dimarts van localitzar, a la platja de Roda de Berà, el cos en avançat estat de descomposició d’un nadó d’entre dos i quatre anys que sembla que seria el d’un infant migrat que hauria estat surant pel mar després que naufragués l’embarcació on viatjava. Sembla que ho seria, perquè segons indicava l’alcalde de la població, Pere Virgili, tant la roba que portava com altres indicis apunten cap a aquesta explicació. L’alcalde, però, també va afegir quelcom més als micròfons de Catalunya Ràdio: el cadàver estava decapitat. La cruesa de la frase em va colpir malgrat que estic segura que l’alcalde la va incloure en el seu relat sense cap mena de mala intenció i tan sols amb la voluntat de qui intenta aclarir un esdeveniment tan trist. No ens parem mai a pensar que els alcaldes i regidors, potser més del que esperaven, també estan obligats a atendre episodis de mal tràngol i a fer-ho amb un autodomini que molts estan lluny de sentir. Diuen que va amb el càrrec, però jo no n’estic gens segura. En tot cas, l’infant abandonat sobre la sorra de la platja va passar de puntetes enmig de l’allau informatiu d’un dia en què s’havia anunciat que petarien els termòmetres davant un episodi de calor extrema mai vist fins ara. Un breu en el diari, un minut en els mitjans audiovisuals... poca cosa més. Una mort més en un mar que s’ha convertit en la tomba de milers de persones des de fa anys, homes, dones i nens dels quals mai no coneixerem el nom. Com el del nadó a la platja de Roda de Berà. Perquè si sabéssim qui és, canviaria en res l’escenari? Seria menor la tragèdia? Seria major la reacció de la societat? El 2 de setembre del 2015 la imatge del petit Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys ofegat en una platja de Turquia, va remoure consciències arreu. Es va convertir en una icona de la desesperació dels refugiats que fugien de la guerra a la recerca d’un futur millor en una Europa on hi fan nosa. A l’Aylan, de qui vam conèixer fil per randa la història, el va plorar mig món, però tampoc va servir de res.