Amos digitals, analfabets funcionals

Aquesta mania d’organitzar, classificar i etiquetar que defineix part de la condició humana ens ha portat a posar nom als grups d’edat del món occidental. Tenim els boomers (els nascuts entre el 1949 i el 1965, que deuen el seu nom al fet de ser la generació del baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial) i la generació X (del 1966 al 1981). Aquests vam ser batejats per primer cop així –amb una X indefinida– pel fotògraf Robert Capa, tot i que la nomenclatura es va generalitzar els anys noranta amb la publicació de la novel·la Generación X de Douglas Coupland. Recordatori: aquestes categories no tenen cap valor més enllà que s’utilitzen en el món de la publicitat per segmentar els consumidors potencials.

Després de la Generació X hi ha els mil·lennials o Generació Y (1982-1995). Són els últims del segle XX i els primers que van créixer en un món globalitzat. Els segueixen la generació Z (1996-2010), que ja han viscut sempre envoltats per pantalles. Van entrant en el món adult i s’han guanyat la consideració de mestres digitals, per la seva facilitat per navegar per internet i fer servir les xarxes socials. Però no ens enganyem, que tinguin traça amb els instruments no vol dir que sàpiguen tocar la música que els convé. Com s’explica, doncs, que hi hagi pares d’adolescents que els hagin d’ajudar a trobar un horari de transport públic quan ja tenen edat per viatjar sols? Per què noies i nois preuniversitaris són incapaços de matricular-se en línia si no els ajuden? No sé si són casos comptats o un analfabetisme funcional general, però em preocupa que a l’anunci del bo cultural per als que compleixen els 18 es recordi que els tràmits també els pot fer un altre adult en nom seu.