Poden empitjorar

D’aquí uns quants dies caldrà votar en les elec­ci­ons a l’Estat espa­nyol i crec que, mal­grat la temp­ta­dora idea d’abs­te­nir-se i cas­ti­gar els par­tits inde­pen­den­tis­tes que ens trac­ten de rucs men­tre repar­tei­xen càrrecs a amics i amis­tançats, paguen favors i s’asse­gu­ren una feina sobre­re­tribuïda ate­ses les seves capa­ci­tats per­so­nals, toca fer una reflexió sobre què repre­sen­ta­ria que­dar-se a casa. Si tenim clara la màxima que “tot pot empit­jo­rar”, s’ha de ser molt valent per que­dar-se de braços ple­gats aquest diu­menge, tot espe­rant a veure què han votat els altres.

El marc d’un procés i unes ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les és sabut, però ens han fet jugar en aquesta lliga i cal fer-ne ser­vei. Perquè ja sabem, què vota­ran tots aquells a qui la llen­gua els importa si és la que ve de Cas­te­lla, però odien el català i s’inven­ten impo­si­ci­ons a l’escola i l’admi­nis­tració que tots reco­nei­xem (veiem cada dia) que no exis­tei­xen. Sabem què voten els que cen­su­ren el Cavall Fort i el Tatano. Sabem què vota­ran els qui tenien la seva xenofòbia ama­gada a la but­xaca del pan­taló i ara se sen­ten forts per fer-la volar als qua­tre vents, camu­flada sota la seva apo­rofòbia. Sabem què vota­ran aquells qui ens odien per ser el que som i sabem que hi ha coses dolen­tes que poden empit­jo­rar.