Infiltrada

Va venir de Palma i es va esta­blir a Girona, on ràpida­ment va cons­truir ponts amb els movi­ments soci­als i inde­pen­den­tis­tes de la capi­tal giro­nina i de Salt. No només això. Va ves­tir la seva iden­ti­tat falsa amb una relació sen­ti­men­tal amb un cone­gut acti­vista. No era una relació even­tual, ni de bon tros. Va acon­se­guir lli­gams íntims amb la família i com­par­tia pis amb la pare­lla. Sense aixe­car cap sos­pita, es va intro­duir fins al cor del movi­ment alter­na­tiu gironí amb gran faci­li­tat. Vist en pers­pec­tiva, massa faci­li­tat. I ho va fer amb una fre­dor inde­tec­ta­ble, que camu­flava sota supo­sats prin­ci­pis ideològics i amb una relació amo­rosa inqüesti­o­na­ble –de por­tes enfora–. Va començar amb una tan­cada en favor dels drets dels menors migrats no tute­lats i va aca­bar assis­tint a una reunió sobre l’estratègia jurídica en el cas de 21 Raons. Amb 27 anys i quasi aca­bada de sor­tir de l’acadèmia, Maria, la poli­cia naci­o­nal espa­nyola infil­trada, ha dei­xat des­col·locat i impac­tat el movi­ment inde­pen­den­tista gironí.

Sabem dels mètodes il·legals i la manca d’escrúpols que abun­den a les cla­ve­gue­res de l’Estat. Però no podem nor­ma­lit­zar-ho. La seva per­se­cució no té límits, ni entén de lleis ni de drets. Actuen amb impu­ni­tat, men­tre Europa es fa l’orni i mira cap a un altre cos­tat. Tam­poc hi haurà con­seqüències per aquest nou cas d’espi­o­natge. L’enèsim. Una cons­tant i fla­grant vul­ne­ració de l’estat de dret. La per­se­cució con­tra l’inde­pen­den­tis­mes és total i tras­passa totes les línies ver­me­lles, les legals i les que facin falta. El ter­reny on se sen­ten còmodes és la guerra bruta perquè saben que, en la con­fron­tació democràtica, la par­tida se’ls gira en con­tra. La Maria, la poli­cia infil­trada, no actu­ava sota cap tutela judi­cial. I men­tre ens espien des de les cla­ve­gue­res, de manera il·legal i vexatòria, ens venen sopars de duro amb tau­les de diàleg i acords que mai com­plei­xen ni com­pli­ran. I, des d’aquí, mesells, posant sem­pre l’altra galta. Espe­rant que, ves a saber quan, se’ns res­pecti el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Fins quan?