Votants

A quatre dies vista de les eleccions de diumenge s’accentua la cantarella de si s’ha d’anar a votar o no. Un servidor també se l’ha feta, aquesta pregunta, després del que han fet i fan els partits polítics. Però, immediatament, penso que sí, que cal anar-hi. No en tingueu cap dubte. I és clar que hi hem d’anar! Nosaltres, els ciutadans, no ens podem negar aquest dret que va costar tant d’obtenir. Ens agradi o no, és l’única eina que tenim. Aquesta i l’actitud. La d’exigir als polítics un comportament responsable perquè lluitin per allò que prometen. Fer-ho cada vegada que en tinguem l’oportunitat. No els donem un xec en blanc. Que els polítics ens hagin decebut no treu que nosaltres, els ciutadans, hàgim d’abdicar dels nostres drets. La reflexió de Joan Fuster en què recordava que la política o la fas o te la fan no ha perdut ni una mica de vigència. Que els polítics vagin per una banda i la ciutadania per una altra no vol dir que els hàgim de deixar fer. Precisament, per aquesta deriva ara més que mai ens hem de fer sentir. Abstenir-se de votar o votar nul, a part de deixar constància del nostre malestar, què representa? No ens enganyem, el vot de càstig als partits polítics és fer-nos trampes al solitari. Els únics que hi sortim perdent som nosaltres perquè, si ens abstenim d’anar a votar, directament beneficiem aquella formació que aconsegueix més vots, és a dir, els que guanyen les eleccions. I no sembla que les enquestes assenyalin que sigui la nostra opció, la que guanyaria. Per tant, si decidim no anar a votar, els enfortim a costa de debilitar les altres forces que els podrien plantar cara i, arribat el cas, parar-los o fer-los desdir de promeses que haguessin fet contràries a les nostres preocupacions, com la llengua, l’escola, la sanitat, la llibertat. Uns drets que no ens poden prendre perquè són els nostres drets, en tant que ciutadans que som votants.