L’última literatura

Ahir vaig veure que una de les fei­nes que havien posat a l’ins­ti­tut al meu fill de 12 anys era escriure un cor­reu electrònic. L’objec­tiu és que sàpiguen com estruc­tu­rar el mis­satge i saber diri­gir-se a la per­sona a qui l’envien. I em va fer pen­sar en el que rei­vin­dica Glòria Gasch, autora d’Ara, i cada demà, publi­cat a Empúries. Gasch posa­ria com a assig­na­tura obli­gatòria a l’escola escriure car­tes a mà i enviar-les. I si ho pro­posa és perquè aquesta novel·la que ha escrit és un home­natge al gènere epis­to­lar. La pro­ta­go­nista és una dona que rep en herència cen­te­nars de car­tes, que haurà de reco­llir a la bibli­o­teca d’una casa des­co­ne­guda. Hi va. I, quan es cap­bussa en la seva lec­tura, s’adona de les dife­rents tra­ves­ses que ens ofe­reix la vida. I recorda com va conèixer el vell Kos­tas Khánikos, un llop de mar grec que l’ense­nya a nave­gar pels racons de la Medi­terrània, alhora que fuig d’un pas­sat que encara ha de resol­dre. Un pas­sat que és a les car­tes. I lle­gint-les aprendrà que, de vega­des, cal endin­sar-se a les arrels dels llocs per poder-nos tro­bar a nosal­tres matei­xos. I que la pau inte­rior que bus­quem arriba no només amb la renúncia, sinó també amb l’accep­tació d’algu­nes rea­li­tats. Lle­gim que la pro­ta­go­nista reco­neix que “havia triat pertànyer a aque­lla cate­go­ria tan pre­uada, la quarta, la dels que deci­dei­xen viure sota la mirada ima­ginària de les per­so­nes absents”. Però que van ser molt pre­sents en la nos­tra vida i que a través de les car­tes, fetes de parau­les, sen­ti­des, tri­a­des, pen­sa­des –abans de ser escri­tes–, des­co­brim com ens van arri­bar a influir. I de relle­gir i rein­ter­pre­tar allò que ens han dei­xat per escrit per redreçar el rumb. Mis­sat­ges que poden ser autènti­ques car­tes de nave­gació. Gasch defi­neix les mis­si­ves com l’últim refugi de la paraula que implica un pen­sa­ment lent, un temps per pren­dre distància amb els pro­ble­mes i rela­ti­vit­zar-los. Sense per­dre el nord. Com quan surts a nave­gar. És per això que les car­tes són l’última lite­ra­tura.