L’última literatura

Ahir vaig veure que una de les feines que havien posat a l’institut al meu fill de 12 anys era escriure un correu electrònic. L’objectiu és que sàpiguen com estructurar el missatge i saber dirigir-se a la persona a qui l’envien. I em va fer pensar en el que reivindica Glòria Gasch, autora d’Ara, i cada demà, publicat a Empúries. Gasch posaria com a assignatura obligatòria a l’escola escriure cartes a mà i enviar-les. I si ho proposa és perquè aquesta novel·la que ha escrit és un homenatge al gènere epistolar. La protagonista és una dona que rep en herència centenars de cartes, que haurà de recollir a la biblioteca d’una casa desconeguda. Hi va. I, quan es capbussa en la seva lectura, s’adona de les diferents travesses que ens ofereix la vida. I recorda com va conèixer el vell Kostas Khánikos, un llop de mar grec que l’ensenya a navegar pels racons de la Mediterrània, alhora que fuig d’un passat que encara ha de resoldre. Un passat que és a les cartes. I llegint-les aprendrà que, de vegades, cal endinsar-se a les arrels dels llocs per poder-nos trobar a nosaltres mateixos. I que la pau interior que busquem arriba no només amb la renúncia, sinó també amb l’acceptació d’algunes realitats. Llegim que la protagonista reconeix que “havia triat pertànyer a aquella categoria tan preuada, la quarta, la dels que decideixen viure sota la mirada imaginària de les persones absents”. Però que van ser molt presents en la nostra vida i que a través de les cartes, fetes de paraules, sentides, triades, pensades –abans de ser escrites–, descobrim com ens van arribar a influir. I de rellegir i reinterpretar allò que ens han deixat per escrit per redreçar el rumb. Missatges que poden ser autèntiques cartes de navegació. Gasch defineix les missives com l’últim refugi de la paraula que implica un pensament lent, un temps per prendre distància amb els problemes i relativitzar-los. Sense perdre el nord. Com quan surts a navegar. És per això que les cartes són l’última literatura.