Jocs de paraules

Des que conei­xem Santi Bal­mes, a casa som uns grans afi­ci­o­nats als jocs de parau­les. Més ben dit: als jocs de parau­les intel·ligents que t’eixam­plen els pro­pis límits de la per­cepció i de la inter­pre­tació de la vida, més enllà dels ado­les­cents “A ver si te Moritz” o “Com es diu la cria de l’ele­fant? Elin­fant” o “¿Qué empi­eza por “tre­menda” y acaba en “olla”? Tre­menda par­ri­llada de ver­du­ras con cebo­lla”. En fi. Penso més aviat en jocs de parau­les bri­llants, tre­ba­llats, d’alçada, i em ve al cap el lli­bret Los lati­dos que nos manc­han, escrit pel poeta Ángel Calle Collado. De vega­des, Collado més que jocs de parau­les tal com els ente­nem (“L’amor juga als dits, no als daus”), s’enfronta amb les estruc­tu­res lògiques del llen­guatge, al seu sen­tit pri­mi­geni i ho cap­gira tot per crear un impacte, com quan diu: “Man­te­niu-me a l’abast de la infan­tesa, us ho prego” o “Dent per dent, van dir, i van omplir el món de franquícies de den­tis­tes”. En d’altres oca­si­ons, recorre a la metàfora hiper­clara: “Les taques de l’amor són les úniques que adme­ten certa sobre­dosi” o bé el deliciós “Ja no n’hi ha prou amb dir que ja n’hi ha prou”. A aques­tes alçades de l’estiu, quan algú salta amb un “Collons, quants mos­quits!” “Posa’t repel·lent”, diu l’altre. I el pri­mer con­testa: “Mare meua, quina quan­ti­tat ingent de dípters nematòcers.” Perdó... Hi ha jocs de parau­les que són tan dolents que et fan gràcia. No t’ho neguis. Les per­so­ne­tes que gau­dim amb lo tonto riem, però molt, amb aquest tipus de collo­na­des. Això deu voler dir que ni els acu­dits són tan dolents ni nosal­tres, tan idi­o­tes.