‘La ley del deseo’

Escrivint tres sèries d’Ombres sobre pel·lícules d’estiu, no sé per què no va aparèixer La ley del deseo, el film d’Almodóvar que transcorre en un Madrid calorós amb uns personatges amb un desig no correspost amb la mateixa intensitat: un director de cinema (Pablo/Eusebio Poncela), enamorat d’algú (Juan/Miguel Molina) que li no fa el cas que voldria, es converteix en l’obsessió d’un jove (Antonio/Banderas) que diu d’ell mateix que està molt boig i que, de fet, és capaç de matar i de matar-se per amor. Entremig, hi ha la germana de Pablo, Tina, una actriu trans que, interpretada per una gran Carmen Maura, ha sigut abandonada per una amant (Ada/Bibiana Fernández) i s’arrossega per un escenari fent seu el monòleg de La veu humana, de Cocteau, en què una dona expressa la seva desesperació per una pèrdua amorosa.

No entenc per què no vaig escriure abans sobre La ley del deseo perquè conté una escena que sovint recordo: crec que no soc l’única. Pablo, Tina i la petita filla (Ada/Manuela Velasco) de la seva ex-amant caminen de nit per un carrer de Madrid. Tina es queixa de la calor. La nena està cansada i Pablo la du a coll botet. Hi ha un moment en què, amb la càmera situada a certa distància dels personatges, es mostra el reg d’una mànega amb l’aigua traçant un arc al carrer. Aleshores Tina crida: “¡Riégueme, no se corte, riégueme!” El regador municipal ho fa i ella rep joiosa l’aigua (“¡Qué sofoco! Esta noche no lo soporto. ¡Qué gusto!”) fins que li demana que pari. Una sessió d’hidroteràpia. Tota molla, Tina diu que ho havia desitjat molts cops. Veient regar els carrers a l’estiu, he recordat aquesta escena i he sentit el desig que em reguessin. No m’he atrevit mai a demanar-ho.