L’esquerra erràtica i dogmàtica

Quan era petit i anava a l’escola m’agradava presumir d’esquerranós, fins i tot al preu d’algun flirteig amb el risc en forma de mestra d’origen espanyol. Em sentia proper a conceptes com justícia social, poder col·lectiu... Què és el comunisme?, em va preguntar un professor anys més tard. I recordo que després d’una resposta rasa i curta –la col·lectivització dels mitjans de producció– el meu intent d’explicar que ser d’esquerres no obligava a ser comunista va topar amb una paret. Han passat més de 40 anys, han caigut murs i perestroikas i fins i tot allà on el teló d’acer exhibia mà de ferro ara s’imposen tiranies que flirtegen amb l’ultradretanisme en nom d’uns presumptes valors que no són altra cosa que la por del nouvingut, el temor a la diferència. Potser era veritat que, com deien, els extrems es toquen.

Avui, l’eix esquerra/dreta sembla difús perquè aquest no és l’únic paradigma per definir-se ideològicament. I a casa nostra més, perquè poc futur té un català d’esquerres si primer no pot ser català. Què és ser d’esquerres? La via de capturar riquesa amb figures impositives i redistribuir-la a través de serveis universals i ajudes selectives és tan vàlida com 40 anys enrere. Això és ser progressista i no convertir en dogmes intocables uns postulats antisistema i autoatorgar-se una pretesa superioritat moral per desqualificar qui se’n desmarca. No és veritat que si ets d’esquerres tens prohibit guanyar diners i gastar-ne, o moure’t per la ciutat en res que no sigui metro, bici o xiruca. El que sí que tens prohibit és no pagar impostos, ignorar la persona de fer feines quan et demana un contracte, escampar mentides sobre els privilegis del migrants –això no és d’esquerra/dreta sinó de decència humana– i, si ets alcalde de la gran capital, anar per llocs cridant a la seguretat i la neteja perquè, sent atributs molt necessaris, aquest és el discurs simple i populista dels altres. De la dreta.