O poc menjar, o menjar massa

Aquest any 349 milions de persones patiran falta d’aliments a tot el món, més del doble que el 2020. És fàcil que xifres tan enormes ens portin a l’abstracció. Però imaginem per un moment que en obrir els ulls cada matí la primera preocupació que ens vingués al cap fos com alimentar els nostres fills. Que no poguéssim planificar més enllà de com sobreviure un dia més amb les pitjors cartes que et pot donar la vida: la pobresa i la indiferència dels altres. Des dels anys seixanta i fins al 2010, els indicadors de la fam mundial s’havien anat reduint, encara que a poc a poc. Però en la segona dècada d’aquest segle i en els anys que han passat de la tercera, s’han tornat a disparar. Ens diuen que la guerra a Ucraïna, amb els problemes de distribució de blat, i els efectes catastròfics de l’emergència climàtica, amb sequeres i inundacions que posen en risc collites, són responsables d’aquesta situació. Però això és cert només en part.

També sabem que un terç de tots els aliments que es produeixen al planeta s’acaben malbaratant. Als països pobres perquè no tenen sistemes per conservar-los i es fan malbé. Als països rics perquè els llencem –en tots els moments de la cadena alimentària, des de la producció al consum a les llars– amb una facilitat que fa esfereir. La del menjar és una de les desigualtats més terribles que existeix. Mentre cada minut moren cinc menors de 18 anys per culpa de la desnutrició, mil milions de persones –és a dir, una de cada vuit– té algun grau d’obesitat, segons les dades de l’any passat de l’Organització Mundial de la Salut. La paradoxa més brutal és als Estats Units: amb el 21% dels nens i joves obesos i 33 milions de persones havent de recórrer cada mes a bancs dels aliments.