‘Aftersun’

La lle­genda diu que David Bowie enre­gis­trava a Mon­treux el tema prin­ci­pal de la banda sonora del remake de Cat Peo­ple (Paul Sch­ra­e­der, 1982,) quan va assa­ben­tar-se que Fred­die Mer­cury i la resta dels Queen gra­va­ven un nou disc (Hot Space) al mateix estudi de la ciu­tat suïssa i va visi­tar-los. D’aquesta tro­bada va néixer Under pres­sure, una cançó que, sig­nada per Bowie i els qua­tre inte­grants de la banda, expressa que, cer­ta­ment, vivim sota pressió en un món des­truc­tiu que fa por i pre­gunta per què no donem una nova opor­tu­ni­tat a l’amor que ens repta a tenir cura de la gent a la fron­tera de la nit. No em consta que aquesta cèlebre cançó fos cre­ada a l’estiu, però apa­reix en una pel·lícula (com ho fa en mol­tes altres, així com en nom­bro­ses sèries i anun­cis, a més de tenir múlti­ples ver­si­ons) recent que trans­corre durant les vacan­ces esti­vals que com­par­tei­xen un pare, sepa­rat, i la seva filla ado­les­cent: After­sun (2022).

Vint anys després de pren­dre el sol amb el pare a Tur­quia en un d’aquells com­ple­xos turístics en què els resi­dents pas­sen l’estona a la pis­cina i tenen tota mena d’entre­te­ni­ments fins a avor­rir-se, sense que pràcti­ca­ment visi­tin els llocs cir­cum­dants, la direc­tora anglesa Char­lotte Wells ho evoca a través dels ulls de la memòria trans­fi­gu­rada en una ficció. Del pare (magnífic Paul Mes­cal) es va entre­ve­ient la fra­gi­li­tat: no res­pon a una pre­gunta sobre la pròpia infan­tesa que la filla li fa men­tre el filma, llança una esco­pi­nada al mirall que el reflec­teix, s’entris­teix i s’entot­sola. S’intu­eix que es con­ver­tirà en una absència. Com flai­xos de la memòria, revin­dran a la filla les abraçades amb el pare men­tre balla­ven Under pres­sure: “És el nos­tre últim ball”, s’hi canta.