‘Aftersun’

La llegenda diu que David Bowie enregistrava a Montreux el tema principal de la banda sonora del remake de Cat People (Paul Schraeder, 1982,) quan va assabentar-se que Freddie Mercury i la resta dels Queen gravaven un nou disc (Hot Space) al mateix estudi de la ciutat suïssa i va visitar-los. D’aquesta trobada va néixer Under pressure, una cançó que, signada per Bowie i els quatre integrants de la banda, expressa que, certament, vivim sota pressió en un món destructiu que fa por i pregunta per què no donem una nova oportunitat a l’amor que ens repta a tenir cura de la gent a la frontera de la nit. No em consta que aquesta cèlebre cançó fos creada a l’estiu, però apareix en una pel·lícula (com ho fa en moltes altres, així com en nombroses sèries i anuncis, a més de tenir múltiples versions) recent que transcorre durant les vacances estivals que comparteixen un pare, separat, i la seva filla adolescent: Aftersun (2022).

Vint anys després de prendre el sol amb el pare a Turquia en un d’aquells complexos turístics en què els residents passen l’estona a la piscina i tenen tota mena d’entreteniments fins a avorrir-se, sense que pràcticament visitin els llocs circumdants, la directora anglesa Charlotte Wells ho evoca a través dels ulls de la memòria transfigurada en una ficció. Del pare (magnífic Paul Mescal) es va entreveient la fragilitat: no respon a una pregunta sobre la pròpia infantesa que la filla li fa mentre el filma, llança una escopinada al mirall que el reflecteix, s’entristeix i s’entotsola. S’intueix que es convertirà en una absència. Com flaixos de la memòria, revindran a la filla les abraçades amb el pare mentre ballaven Under pressure: “És el nostre últim ball”, s’hi canta.