Els anys súper-8

Al final de l’Ombra d’ahir comento que hi faig pre­sent el tema “L’été indien” (una manera de nome­nar, com ho és “l’esti­uet de Sant Martí”, un temps de bonança a la tar­dor) reci­tat i can­tat per Joe Das­sin perquè Annie Ernaux en fa referència a Els anys Súper-8 (Les Années Super-8, 2022), un film que, amb el seu fill David Ernaux-Briot, l’escrip­tora va cons­truir a par­tir de les imat­ges que l’ales­ho­res marit seu, Phi­lippe Ernaux, va rodar entre 1972 i 1981. Són imat­ges de la vida domèstica, alte­rada amb la presència de la càmera, i cada cop més dels viat­ges de la pare­lla i les vacan­ces d’estiu com­par­ti­des amb els seus dos fills: Eric i l’esmen­tat David. Els Ernaux van com­prar la càmera, una Super 8 Bell & Hill, l’hivern del 1972 men­tre vivien a Annecy. Qui fil­mava, com si se sentís direc­tor de cinema, era l’home: “Aquest rol jo li vaig dei­xar perquè temia mal­me­tre l’equip [...] i pot­ser també a causa del repar­ti­ment de les tas­ques per gènere.” Ho explica Annie Ernaux amb la nar­ració amb què, dita amb la seva veu en off, comenta les imat­ges i hi refle­xi­ona: ell va fil­mar-les, però ella hi afe­geix les parau­les que volen “donar un sen­tit a aquell temps de silenci”. Reve­ient-les, se’n va ado­nar que aque­lles imat­ges fil­ma­des durant les vacan­ces d’estiu (al Mar­roc, l’Albània comu­nista, Lon­dres, Por­tu­gal, l’Estat espa­nyol) mos­tren cada cop més que la càmera ja no busca moments feliços: “L’escas­se­tat de cares i cos­sos a les imat­ges sig­ni­fi­cava la distància crei­xent de la pare­lla.” Phi­lippe Ernaux no va supor­tar que l’esposa es con­vertís en una escrip­tora que trans­forma la pròpia vida en lite­ra­tura amb una paraula pre­cisa, inci­siva i des­pu­llada de sen­ti­men­ta­lisme.