Veritats i mentides

Sem­pre m’ha fas­ci­nat la capa­ci­tat dels polítics, no de tots, però sí de massa, de dir les men­ti­des més gros­ses tot i ser cons­ci­ents de la fal­se­dat de les seves parau­les. Sí, ja sé que quan es parla de política les línies ver­me­lles es difu­mi­nen i els límits entre la fal­se­dat i la rea­li­tat són extre­ma­da­ment difícils de dibui­xar. Però això no treu que en les dar­re­res con­te­ses elec­to­rals hem assis­tit a un espec­ta­cle més agre del que estem habi­tu­ats, per molt que l’hagin inten­tat far­cir de lli­ber­tat d’expressió o, el que és pit­jor, d’un atac per­so­nal cap al per­so­natge en qüestió. Allò que la millor defensa és un atac sem­bla que s’ho han gra­vat a foc els can­di­dats, o els asses­sors dels can­di­dats, encara que poc després hagin hagut d’adme­tre l’errada i dema­nar no perdó, que queda massa humi­li­ant, sinó unes sim­ples dis­cul­pes atribuïbles a la pressió de la cam­pa­nya elec­to­ral. El cas de l’asse­nya­la­ment de la peri­o­dista de TVE Sil­via Int­xaur­rondo que es va “atre­vir” a con­tra­dir les afir­ma­ci­ons d’Alberto Núñez Feijóo ha estat el més escan­dalós, per evi­dent, però n’hi ha hagut d’altres. I és que mos­trar davant del públic que el rei va nu con­ti­nua fun­ci­o­nant quan es busca demos­trar de quina pasta estan fets els polítics d’alta volada. És cert, a ningú no li agrada que el posin con­tra les cor­des i que l’entre­vista es con­ver­teixi en un com­bat de boxa, però mai s’ha d’accep­tar tapar el des­co­nei­xe­ment i la ignorància amb una bona dosi de fan­ta­sia que només busca dis­treure el per­so­nal de les man­can­ces de l’entre­vis­tat. Crec que a banda dels mili­tants dels par­tits i els fans dels can­di­dats, a qui la devoció anul·la del tot l’espe­rit crític, la resta de ciu­ta­dans encara aplau­dim la sin­ce­ri­tat en el dis­curs d’aquell o aque­lla que pretén gover­nar el país. I si la sin­ce­ri­tat és massa eixuta i es queda enca­llada a la gola, encara valo­rem més que la figura en qüestió ho admeti sense pro­ble­mes. Lluny de bus­car super­he­rois de còmic o encan­ta­dors de serps, aquells que volen manar tan sols s’hau­rien de pre­o­cu­par de tocar de peus a terra. De poca cosa més.