Malalts

Jo pas­sava casu­al­ment per la car­re­tera de Vidre­res a Llo­ret quan cre­ma­ven els bos­cos a pocs metres. Les fla­mes s’alçaven en molts punts dife­rents, i era lògic de pen­sar que algú –i pro­ba­ble­ment més d’una per­sona– havia pro­vo­cat l’incendi. En arri­bar a Llo­ret vaig saber que hi havia hagut morts.

Aquell mateix ves­pre lle­gia al diari la vio­lació d’una cri­a­tura. I l’assas­si­nat d’una noia a la qual li van treure els ulls.

Impres­si­ona ado­nar-se de l’extensió que han adqui­rit les malal­ties men­tals, i com s’accen­tua la seva sig­ni­fi­cació agres­siva. L’impuls de des­trucció defi­neix lamen­ta­ble­ment l’espècie humana: hi ha la des­trucció física, la des­trucció moral, la des­trucció bèl·lica, la des­trucció social. El poder és apro­fi­tat, en un moment deter­mi­nat, per a des­truir una nació, una família, un pai­satge, una indústria, un grup social. La defi­nició de l’home modern com a homo faber, home que fabrica, és escan­da­lo­sa­ment par­cial: també és l’home que des­tru­eix.

Aquesta malal­tia de l’espècie es mani­festa a través de sig­nes indi­vi­du­a­lit­zats: l’home que posa una bomba en una estació plena de gent, el poli­cia que tor­tura un detin­gut inde­fens, l’indus­trial que con­ta­mina un riu, el mar­rec que fa malbé les pape­re­res, qui des­trossa les cabi­nes telefòniques, l’infant que rat­lla un cotxe apar­cat... Estem malalts.

El pro­blema és, natu­ral­ment, el trac­ta­ment, i és un pro­blema perquè la solució només pot inten­tar-se a base d’iden­ti­fi­car les cau­ses de la malal­tia. No hi ha cap gui­neu, cap espar­ver ni cap balena que des­tru­eixi el bosc, l’aire o el mar, i l’home ho fa. I després apa­reix “un” home que és el braç armat “visi­ble” de la des­truc­ti­vi­tat de l’espècie, i ens esgar­rifa que hi hagi “gent” així. Sí. Però la gent que expressa la seva malal­tia d’aquesta manera ens ha de fer pen­sar en aquesta veri­tat: de què depèn l’expressió? La paraula ja ho diu: de la impressió. No hi pot haver “expressió” si no hi ha prèvia­ment “impressió”, o sigui que allò que surt pri­mer ha d’haver entrat. La pressió cap enfora és con­seqüència d’una pressió ini­cial cap endins.

Qui des­tru­eix és que se sent des­truït, qui cons­tru­eix és que se sent cons­truït.

Qui crema un bosc és una per­sona men­tal­ment cre­mada o amb una afec­ti­vi­tat que s’ha tor­nat cen­dra.

Pot­ser seria imper­do­na­ble con­ti­nuar cre­ient que la nos­tra soci­e­tat pot clas­si­fi­car-se clara­ment en dos grups: els des­truc­tors i els des­truïts. En l’espècie humana tots som, d’alguna manera, des­truïts i des­truc­tors al mateix temps. I ja se sap que no totes les malal­ties tenen símpto­mes ter­ri­bles –com arren­car uns ulls o cre­mar un bosc.