Opinió

Tal dia com avui...

Josep Maria Espinàs

El bastaix i la pipa

Posat a no fer vacances, hom es distreu com pot, i la lectura d’un llibre de Joan Amades (L’escudella, la pipa, Editorial Selecta) m’ha fet passar una bona estona. Jo no sé si tot el que expliquen els folkloristes és cert, de tan curiós que ho trobo, però el que és segur és que em diverteix d’allò més. I com que fumar amb pipa és una de les meves debilitats més incorregibles, no m’he saltat ni una ratlla d’aquest treball; d’altra banda, em sembla que els catalans fumem més amb pipa que els pobles veïns, i és probable que bastants lectors del diari s’interessin pels detalls que recullo.

El tabac va ser importat d’Amèrica, però, molt abans del descobriment, a Europa, ja es fumava amb pipa. Se n’han trobat d’argila, en enterraments prehistòrics, i algú afirma que fumar era un acte ritual o religiós. També n’han aparegut de ferro i de bronze. L’estàtua jacent del rei Thormond, mort el 1267 a Irlanda, ens el mostra fumant amb una pipa curta. I ens interessa especialment, com a catalans, la composició literària de mossèn Fabrer (1276) que glossa la conquesta de València, i en la qual, parlant del cavaller Pere d’Espígol comenta aquest nom, el relaciona amb el vegetal i diu d’ell que fa fugir el somni, treu els mals humors del cervell i “dóna valentia a qui en fum lo pren.”

El bastaix barceloní anomenat Rei de la Pipa conta a Joan Amades que portaven les pipes d’argila dins una bossa de pell o dins bosses de punt d’agulla fetes amb llana de coloraines molt bigarrades i molt ben combinades. Aquestes menes de bosses solien fer-les els presidiaris i les venien a la gent quan sortien a escombrar els carrers, “puix que bé deveu saber que antigament els presos escombraven els carrers de Barcelona”. Perquè fes coixí, i per a evitar cops, hom portava dintre de la bossa un grapat de borra o d’estopa de filadora o d’espardenyer. I aquells temps antics en què no es duien butxaques, sabeu on es portava la pipa i tots els estris de fumar? Dins la barretina, junt amb la petaca i una altra bossa de pell amb l’esca, la metxa, la pedra i el picafoc. També s’havia portat a la faixa.

El bastaix no s’està de dir que “fumar amb pipa dóna gran virtut i gran rectitud de consciència; heu de saber i entendre que mai cap fumador de pipa no ha mort a la forca, perquè entre ells no hi ha hagut cap mal home ni cap criminal”. Que aquest bastaix era un tros de pa és innegable, però jo no generalitzaria tant. En canvi, comparteixo això que diu, i admiro el llenguatge amb què ho diu: “Quan us perdeu, tant de cap, com d’esperit, com d’ànima, fumeu, i de seguida us refeu i us torneu a trobar, i us adoneu que viviu i que sou. Si passeu una tribulació fumeu una pipa i de seguida us asserenareu. Quan us trobeu en mal trànsit de mort o en cas de dubte de si sou o ja no sou, proveu de fumar, i si trobeu gust al tabac podeu ben assegurar que encara sou vós”.

I plego, per si el lector “ja en té la pipa plena”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.