‘Little Night Music’

Ingmar Bergman va fer-se present ahir a l’Ombra a través de l’evocació que, al llibre Inquiets, la seva filla Linn Ullmann fa dels estius que va passar en una casa a la platja de Hammers, a l’illa de Farö. L’escriptora reprodueix converses amb el pare enregistrades al final de la vida del director. N’hi ha una en què l’home que tant havia expressat dubtes sobre l’existència de Déu, o potser sobre poder creure-hi, afirma: “Crec en Déu, en tots els sentits. Però no pretenc entendre la seva voluntat. Déu és a la música.” I després de referir-se especialment a Bach, comenta: “Soc aquí, a Hammars, envoltat de cel i de mar... Lluny de tot. I noto una presència.” He fet atenció a la confessió de Bergman, suposo perquè m’ha impressionat, tot i que tenia al cap escriure sobre A Little Night Music, el musical que Stephen Sondheim va compondre el 1973 basant-se en el film Sommarnattens Leende (Somriures d’una nit d’estiu), una comèdia amb parelles que es fan, es desfan i es refan que el cineasta va realitzar el 1955 pouant a la vegada de la circulació i les mudances del desig a El somni d’una nit d’estiu, l’obra de Shakespeare que va posar en escena diversos cops.

Quan comença A Little Night Music, la música de la qual està escrita en tempo de vals o variacions, la senyora Amfeldt canta a la seva neta Fedrika: “La nit d’estiu somriu tres cops. El primer somriure, al jove que no sap res. El segon als babaus, que saben massa poc. I el tercer pels vells que saben massa, com jo.” Més tard, a la casa de camp de la senyora Amfeldt, els personatges s’hi reuneixen en una nit d’estiu de lluna plena i els seus desitjos es posaran en dansa amb moviments inesperats. Una delícia.