Jocs d’estiu

Segons explica la seva filla Linn Ull­mann a Inqui­ets, tal com vaig reco­llir ahir, Ing­mar Berg­man va “accep­tar” l’existència de Déu al final de la seva vida. Com si s’hi rendís: “Ja no tinc for­ces per con­ti­nuar elu­cu­brant al vol­tant de la manca de fe.” Molts dels seus per­so­nat­ges, però, con­ti­nu­a­ran negant-lo o dub­tant-ne per sem­pre. O bra­mant-hi en con­tra davant de la fata­li­tat o el sense sen­tit de la vida. “No crec que Déu exis­teixi. I si exis­teix, l’odio. Si estigués aquí, li esco­pi­ria a la cara”, afirma la balla­rina Marie (Maj-Britt Nil­son) a Jocs d’estiu (Som­mar­lek, 1951) després de la mort del seu amant (Hen­rik) a causa d’un acci­dent en una platja rocosa. Pas­sats tretze anys, aquest amor per­dut, que va ser obli­dat, és evo­cat per Marie, que, davant del mirall del came­rino, afronta el pas del temps, amb les il·lusi­ons i la innocència per­du­des, i s’adona que s’ha cons­truït una màscara: qui és? Hi pal­pita quasi tot Berg­man.

Un amor d’estiu defi­ni­ti­va­ment fugaç. Marie i Hen­rik es van tro­bar en el trans­bor­da­dor que els duia a Khla­vol­men, una de les illes de l’arxipèlag d’Esto­colm, per pas­sar-hi les vacan­ces: Marie amb uns oncles des­a­vin­guts ( l’home, a més, l’asset­java) i Hen­rik amb una tia cruel. Tot i els adults, van ser feliços com­par­tint banys, pas­se­ja­des, llar­gues nits d’amor. Hen­rik, però, sen­tia que li podia arri­bar alguna cosa dolenta. Maria no tenia por de res fins que va espan­tar-la el crit d’un brúfol. El lloc es mos­tra com si fos un paradís amenaçat. Sen­tim el mis­teri de la bellesa. Un silenci fas­ci­nant, inqui­e­tant. L’ena­mo­ra­ment, que exalta i des­as­sos­sega. Berg­man filma els cos­sos al sol amb la mateixa sen­su­a­li­tat que a Un estiu amb Monika. I aquell raig de sol que il·lumina la cara de Marie.