Jocs d’estiu

Segons explica la seva filla Linn Ullmann a Inquiets, tal com vaig recollir ahir, Ingmar Bergman va “acceptar” l’existència de Déu al final de la seva vida. Com si s’hi rendís: “Ja no tinc forces per continuar elucubrant al voltant de la manca de fe.” Molts dels seus personatges, però, continuaran negant-lo o dubtant-ne per sempre. O bramant-hi en contra davant de la fatalitat o el sense sentit de la vida. “No crec que Déu existeixi. I si existeix, l’odio. Si estigués aquí, li escopiria a la cara”, afirma la ballarina Marie (Maj-Britt Nilson) a Jocs d’estiu (Sommarlek, 1951) després de la mort del seu amant (Henrik) a causa d’un accident en una platja rocosa. Passats tretze anys, aquest amor perdut, que va ser oblidat, és evocat per Marie, que, davant del mirall del camerino, afronta el pas del temps, amb les il·lusions i la innocència perdudes, i s’adona que s’ha construït una màscara: qui és? Hi palpita quasi tot Bergman.

Un amor d’estiu definitivament fugaç. Marie i Henrik es van trobar en el transbordador que els duia a Khlavolmen, una de les illes de l’arxipèlag d’Estocolm, per passar-hi les vacances: Marie amb uns oncles desavinguts ( l’home, a més, l’assetjava) i Henrik amb una tia cruel. Tot i els adults, van ser feliços compartint banys, passejades, llargues nits d’amor. Henrik, però, sentia que li podia arribar alguna cosa dolenta. Maria no tenia por de res fins que va espantar-la el crit d’un brúfol. El lloc es mostra com si fos un paradís amenaçat. Sentim el misteri de la bellesa. Un silenci fascinant, inquietant. L’enamorament, que exalta i desassossega. Bergman filma els cossos al sol amb la mateixa sensualitat que a Un estiu amb Monika. I aquell raig de sol que il·lumina la cara de Marie.