La setmana catalana d’Ibarretxe

Dilluns el sentíem a TV3 entrevistat per Mònica Terribas, avui a RAC-1 amb Jordi Basté i per demà hi ha diverses trobades organitzades a Barcelona entre Juan José Ibarretxe i diversos grups nacionalistes i sobiranistes catalans. És tan gran la fascinació que desperta entre els catalans la figura del lehendakari que en moments d’incertesa o, fins i tot, de falta de discurs o lideratge polític, molts miren cap a Vitòria per trobar-hi, com a mínim, inspiració. Una part del nacionalisme català és basquista de mena. Però és una minoria de la família catalanista la que s’emmiralla en un País Basc que identifica amb una lluita molt més franca i oberta contra l’Estat espanyol. En canvi, per al catalanisme majoritari la situació del País Basc no és més que un drama de violència amb el qual no podem més que sentir-nos-hi solidaris.

La irracionalitat d’algunes situacions que es viuen en aquests moments a l’Estat espanyol fa que escoltar el lehendakari no sigui més que un viatge cap al sentit comú. Per exemple: “Jo mai posaré en entredit les negociacions que Zapatero va fer amb ETA, perquè s’ha d’intentar. El que sí que m’agradaria subratllar és que no entenc i no accepto que aquelles qüestions que s’han estat negociant amb ETA fa cinc mesos, el president del govern espanyol es negui a negociar-les amb el lehendakari i amb les institucions democràtiques basques”. Pel mateix que ha fet Zapatero i ja havia fet Aznar amb ETA, ara Ibarretxe està sent processat.

La política és la solució i, en canvi, la il·legalització d’ANB és una línia vermella que l’Estat espanyol no hauria de trepitjar si vol trobar en algun moment una sortida a l’actual atzucac. El seu posicionament serè i raonat és el que ens fa perdonar a Ibarretxe que els bascos tinguin un sistema de finançament molt més favorable que els catalans i que mai no hagin estat solidaris amb nosaltres quan hem demanat un concert econòmic com el seu. Continuarem escoltant Ibarretxe aquests dies: parlarà del seu referèndum del mes d’octubre, de la seva disponibilitat a pactar amb Zapatero després del 9-M, del que queda de la seva famosa reforma estatutària que no va esdevenir-se... En prendrem nota.