Millorar ara

Poc després de les primeres eleccions democràtiques (juny 1977), que donarien lloc a un procés constituent (ancorat en aquella difícil circumstància i ara envellit, però ben diferent del procés de “reforma” del règim franquista que havien propugnat bona part dels seus jerarques), l’amic Lluís Llach ens obsequiava amb aquella bonica cançó, digna de millor causa: “No és això, companys, no és això”, de clares ressonàncies orteguianes, bé que de signe invers (“No es eso, no es eso” havia dit Ortega y Gasset a finals del 1931, referint-se als excessos de la nounada Segona República Espanyola).

En tots els moments de trànsit, quan cal assegurar els canvis possibles, apareixen veus que apel·len als màxims desitjables, a la puresa que no transacciona, i acusen de traïció els qui assumeixen la responsabilitat del moment. Fins i tot l’avi Macià ho va haver de patir l’abril del 1931, per compte dels més esventats (“Nosaltres sols”, etc.), que el van acusar de “traïdor” per haver negociat, amb el govern provisional de la República Espanyola, la substitució de la proclamada “República Catalana” per la resurrecció de la històrica “Generalitat de Catalunya”. La correlació de forces en joc, a Catalunya, a Espanya, a Europa..., determina els límits dins dels quals és possible aterrar sense estimbar l’avió. Es tracta de la realitat. I el sentit de realitat és el fonament de tota política veritablement transformadora: la capacitat de copsar els canvis que són possibles ara i aquí, sense concessions a la fantasia ingènua ni a la farsa interessada, que solen dur al fracàs, si no al retrocés.

És la diferència entre l’immaculat “tot o res” i el realista “millor o pitjor”. El “tot o res” maximalista i doctrinari que, a curt termini, aglutina tantes devocions i que, a llarg termini, les decep i les aboca a l’antipolítica. I el “millor o pitjor” que calcula i sap fer i assegurar les passes possibles en cada moment. El Grup Pròleg n’ha parlat reiteradament, distingint entre “milloradors” i “empitjoradors”. Ens calen “milloradors”, homes i dones amb sentit de la realitat, cautelosos, coratjosos, eficients, amb més cervell i cor que tripes, capaços d’avançar hàbilment entre els esculls en lloc d’encallar-s’hi amb gesticulació heroica. I no ens convenen gens els “empitjoradors”, entre els quals hi ha la nova dreta mundial, de mètodes populistes i voluntat immobilista o regressiva, juntament amb sectors pretesament progressistes, que apunten al cataclisme (“com pitjor, millor”, ignorant que “com pitjor, pitjor”), o que, decebuts, “se’n renten les mans” i resten al marge, ignorant que “estem condemnats a decidir”, com deien els existencialistes, i que, també quan pretenem restar al marge, dins de la nostra particular “torre de vori”, sense “embrutar-nos les mans”, estem decidint en favor de l’establert. No ens en podem escapar: sempre estem decidint, sempre ens estem “embrutant les mans”. Que sigui en favor dels canvis necessaris i possibles ara i aquí, per graduals que la correlació de forces ens els imposi, amb sentit de la realitat, amb sentit de la responsabilitat.

No em puc estar de recordar-ho un cop més. El 1979, en ocasió del referèndum d’aquell primer Estatut de Catalunya, se sentien algunes veus que se’n donaven de menys, davant de les quals Maria Aurèlia Capmany va fer-se sentir: “El meu ideal és l’Edat d’Or, tal com la descriu Virgili, aquella època en què el llop i l’anyell comparteixin pacíficament la mateixa aigua i el món sigui ple de colors. Però, com que l’Edat d’Or no se m’ofereix a cap referèndum, de moment votaré l’Estatut.” I referint-se a l’utopisme paralitzant, que refusa l’avenç gradual i immediat en nom del cel que promet per a un futur que mai no arriba, afegia: “M’agrada més la felicitat ara que la dignitat per d’aquí cent anys. Per això m’agrada la política i respecto els polítics que fan pactes.” Res a afegir-hi.