Dalí, Albert Serra i Púbol

La decoració del castell de Púbol, regal de Salvador Dalí a Gala, va ser cosa d’una dona avançada al seu temps, que en va fer el seu regne i el seu panteó, sola, ja sense un Dalí que interpretat per Marià Lorca va decidir reposar finalment al seu Teatre-Museu de Figueres. Explica Josep Playà al seu llibre Dalí esencial que el pintor li va fer alguns obsequis per a Púbol, com un cavall blanc dissecat. El seu amic Joan Abelló en va aconseguir un mitjançant l’empresari taurí Pedro Balañá que, sacrificat a l’escorxador de Terrassa amb una descàrrega elèctrica perquè no se li alteressin les faccions, va passar a mans d’un taxidermista. Aquest cavall el va fer pujar Dalí al cinquè pis del Ritz de Barcelona per fer un happening. El cavall estava tan ben dissecat que algú va escriure que s’havia cagat a la moqueta. Dalí va ser un innovador amb les seves performances i els seus happenings i allò que en el seu moment li titllaven de xous publicitaris, anys després s’ha valorat per la seva innovació, escriu Playà. Dalí era artista i innovador i, quan li convenia, provocador. Com Albert Serra, el director banyolí que té en Dalí un referent.

Potser per això i per presentar el monogràfic que la revista Bonart ha publicat sobre la seva darrera pel·lícula, Pacifiction, Púbol era el lloc idoni per poder gaudir d’un interessant i intel·ligent debat entre el cineasta banyolí amb la directora dels Museus de la Fundació Gala-Dalí, Montse Aguer, amb Salvador Dalí i la filmografia de Serra de rerefons. Havia de ser Púbol, que és l’espai de les dones, on va manar Gala. I va quedar clar que Dalí era un avançat al seu temps, un personatge quan convenia però un artista sempre. Dalí, que va fer happenings amb cavalls, elefants, tortugues, llagostins i eriçons, entre altres animals, sabia què feia perquè el que li importava era la seva obra. Albert Serra passa per a alguns com un provocador, però sempre queda clar que el que li importa és la seva obra.

En el diàleg va quedar clara la modernitat de Dalí. Ara, en el cinquantenari de la mort del pintor, comunista i protegit per les esquerres, Pablo Picasso, es fa evident la dimensió masclista del personatge, mentre que Dalí, el suposat retrògrad dretà, cedia a la dona tota la llibertat que ella requeria.

Diàleg àgil en un acte presentat pel director de Bonart, Ricard Planas Camps, i en el qual hi va haver un maridatge del Miramar de Llançà. Guillem Pérez i la Maria, la seva companya, arquitecta i pintora, van presentar una anxova desconstruïda, semiconserva, que agradava a Dalí. En realitat, una emulsió de pa amb tomata transparent i a dins, com fossilitzada, l’anxova. A Púbol també es van poder escoltar els haikus que la poetessa i escriptora Anna Carreras ha escrit per al monogràfic de Bonart, de fet a l’apartat Malart. Dalí escrivia bé i molt, i Albert Serra també. Es van passar fotogrames de Pacifiction, es va rememorar un Salvador Dalí de paisatge quilòmetre zero. Serra va dir que poca gent podia entendre el Dalí surrealista, el que acabada la performance es convertia, com Albert Serra, en una persona amb el seu punt de sensatesa, racionalitat i pragmatisme, aparcant el posat histriònic que lluïa el personatge.