Mirades
Una història entre tres guerres
És complicat explicar a quin gènere pertany el darrer llibre de Francès Serés (Saidí, 1972) i si està entre el reportatge literari i la novel·la com ha escrit algun crític, però el que sí que és cert és que és un llibre important, dels que es podran llegir d’aquí a molts anys i que mostren l’ambició de l’escriptor de la Franja, ara resident a Àustria. El món interior es presenta amb el subtítol Una història europea, i a partir d’experiències familiars i de la seva dèria per resseguir històries de famílies durant la Segona Guerra Mundial mitjançant àlbums de fotografia, s’acaba convertint en un relat formidable dels darrers cents anys al nostre continent. No és una novel·la com La casa de foc, que ens va captivar, ni un reportatge literari com La pell de la frontera, però té alguna cosa de totes dues per acabar explicant des de l’humanisme unes històries en què els afers personals hi tenen molt de pes.
“Hauríeu d’haver passat una guerra”, li deien a Saidí els avis, i en Francesc, que la va sentir moltes vegades, la frase, ara l’entén després de tenir la guerra tan a prop. A casa seva sí que en parlaven, de la guerra, la del 36 al 39 és clar, i no hi va haver el silenci que va dominar tantes llars en què alguns dels seus components s’hi havien vist abocats. Aquella guerra, la història de les tres granades trobades entre la teulada i el canyissar quan en Francesc va fer obres a casa l’àvia, és un dels tres punts d’atenció al llibre, que parlarà de fosses comunes a l’Aragó i en concret als Monegres. L’altra guerra és la II Mundial, sobre la qual Serés reflexiona a partir d’uns àlbums de fotografies que troba en webs que venen productes de segona mà i que va descobrir quan va voler comprar unes cadires quan es va instal·lar amb la seva dona, Daixa, a Berlín. I allà hi ha la tercera pota de les reflexions de l’autor de Saidí, perquè a Berlín es troba amb el drama dels refugiats ucraïnesos després que Rússia envaís Ucraïna. La guerra, de nou, a poques hores de casa. I ell i la seva dona russa ajuden els refugiats ucraïnesos i fan més del que molts hem fet, posant-se al capdavant de la intendència d’un hotel tancat per la covid i que van reobrir. I allà també arriben les contradiccions perquè la sola procedència de la Daixa, tot i que viu fora de Rússia perquè precisament estan ben allunyats de les tesis de Putin, fa que alguna amiga ucraïnesa trenqui la relació. I això que la invasió russa es mira amb els ulls de la Daixa.
De Saidí a Rússia i Ucraïna, vivint primer a Berlín i després a Graz, a Àustria, on en Francesc es vol quedar perquè vol que el seu fill s’eduqui en alemany. Un llibre entre tres guerres. Des del font d’Aragó, on retrobem Orwell, Hemingway i Joan Sales i Ramón J. Sender, fins a la mirada dels fotògrafs anònims del Berlín dels anys quaranta, i la de la família de Rússia i els amics que tenen a Ucraïna. Una reflexió lúcida en què els ulls de Serés detecten coses imperceptibles com ho fa en Jordi de Can Sol, el saurí de La casa de foc, en interpretació del seu editor, Josep Lluch. Un llibre en què Serés, després del seu desengany del procés explica a La mentida més bonica, explora la condició humana i construeix una gran història europea.