I aquí no ha passat res...

Soc en una pis­cina muni­ci­pal de Girona. Busco ràpida­ment dues coses: un tros­set d’ombra i una gan­dula. Totes dues van molt cobe­ja­des. Només en queda una i avanço ràpida­ment per pren­dre pos­sessió del meu tre­sor. Un senyor gran també l’ha vist i per un moment temo per­dre la cursa, però ell va coix. Arribo uns segons abans. L’agafo sense pene­dir-me’n i m’ins­tal·lo a l’ombra. Em cap­busso ràpida­ment. La pis­cina és plena, dins i fora de l’aigua. Surto ja més satis­feta i m’estiro a lle­gir una novel·la de mis­teri. Unes quan­tes pàgines i torno a tenir calor, però em crida l’atenció que no sento el xipo­lleig de l’aigua de la mai­nada, ni els crits de joc i de con­versa dels ado­les­cents en remull. Em giro i de sobte penso que soc a la pel·lícula d’Amenábar Abre los ojos. La pis­cina és buida. La superfície, ben plana i tran­quil·la, i al vol­tant, tot de gent que se la mira. És un ritual? Estic tan immersa en la meva lec­tura que l’estic vivint? M’acosto a dos joves que, com tot­hom, miren l’aigua. Em sento pro­ta­go­nista del film, i com si fos Edu­ardo Nori­ega inter­pel·lant Duver­nois, demano: “Què passa? Per què no es banya ningú?” (poseu-hi to dramàtic). Un d’ells es gira i em mira. “La veri­tat?, pot­ser no la supor­ta­ries”, deia Duver­nois. Això és el que volia sen­tir per con­ti­nuar amb el caire novel·lesc de la meva aven­tura, però en comp­tes d’això em diu, ben pro­saic: “Nada, que se han cagao en el agua.” És com si m’hagues­sin fotut una hòstia. Recordo que quan m’hi he cap­bus­sat he vist un parell de bole­tes marró fosc al fons, prop dels meus peus, però el meu cer­vell m’ha fet pen­sar que eren fulles, o cas­ta­nyes... Qual­se­vol cosa menys dos tros­sos de merda humana. Però no. I ara estem tots al vol­tant de l’aigua, amb els socor­ris­tes i per­so­nal que llu­eix la paraula “Civisme” a la samar­reta vigi­lant que ningú salti a l’aigua. Què faran? Ana­lit­za­ran la caca? Mira­ran l’ADN per saber de qui és i mul­tar-lo? I ja, de pas­sada, li diran si ha de men­jar més ver­du­res? Però no, en un moment, xip-xap curat, que es diu a la mai­nada. Ens diuen que hi han posat un pèl de clor, han nete­jat, han aga­fat mos­tres de l’aigua, i en quinze segons el vigi­lant abaixa el braç, el senyal que tot­hom està espe­rant per tor­nar a llançar-se a l’aigua. I aquí no ha pas­sat res.